Luis Buñuel dirigeix, l'any 1974, "El fantasma de la libertad", probablement el seu títol més genuïnament surrealista des de l'etapa muda, una successió de gags delirants, la majoria francament divertits, sense cap fil conductor, tot i que sempre hi ha un personatge -o la veu d'un personatge- que enllaça els diversos fragments, i que el final al zoològic tanca el cercle iniciat amb l'escena dels afusellaments del Dos de Maig; enmig, un pederasta que regala postals amb monuments de París, una parella sadomasoquista, uns frares a qui agrada jugar al pòquer, una nena extraviada (o no), un franctirador que dispara a la gent des de la Tour Montparnasse, uns policies i un prefecte (o dos), i moments inquietants que cal atribuir als records de Buñuel, com l'home a qui li diagnostiquen un càncer o la cabellera que sobresurt d'un taüt.
L'escena dels burgesos reunits al voltant d'una taula remet a la precedent i també molt surrealista i divertida "El discreto encanto de la burguesía", en una versió més escatològica.
