CLINT EASTWOOD # 3: WESTERN

El 1973, Clint Eastwood dirigeix "Infierno de cobardes". L'excés de Leone i l'eficàcia de Siegel es conjuguen en aquest western insòlit, gairebé extravagant.

Els habitants de Lago, un poblet al costat d'un llac, contracten un foraster (Eastwood, naturalment) perquè els protegeixi d'uns pistolers que els tenen amenaçats. L'home accepta però vol fer les coses a la seva manera, i els seus mètodes inclouen la humiliació dels vilatans en represàlia (com descobrirem més endavant) per llur covardia quan van permetre sense moure un dit la tortura i assassinat de l'anterior sheriff, que seria el germà del protagonista en la versió espanyola però el mateix protagonista en la versió original definitiva, és a dir un fantasma; de manera que "Infierno de cobardes" esdevé un inusual western gòtic, i no solament per aquest gir argumental sinó des del moment que el foraster obliga la gent de Lago a pintar el poble de vermell; després els fa canviar-li el nom pel d'Infern i, finalment, hi cala foc.

"El fuera de la ley" (1976) és més clàssica en la seva concepció i s'apropa més a l'estil dels westerns que Eastwood realitzarà d'ara endavant, caracteritzats per una fotografia ombrívola amb interiors molt foscos i exteriors amb predomini del verd de les muntanyes i l'ocre de la tardor. El que no sabem és si això ve causat per la determinació de l'actor-director de distanciar-se de la influència de Leone o senzillament perquè el film ja l'havia començat a dirigir qui en va ser guionista, el senyor Philip Kaufman, responsable d'alguns títols d'interès en la mateixa dècada.

Narra la història de Josey Wales, un soldat confederat que, un cop acabada la contesa, viu retirat en una granja amb la seva esposa i un fill, fins que un mal dia arriben els botes vermelles (al servei de la Unió) i li cremen la casa i maten la família. A diferència d'altres companys d'armes, ara rebels, Wales no signa la pau amb els guanyadors i esdevé un fugitiu a qui perseguiran per tot el país i al llarg de més de dues hores de pel·lícula. És un home solitari i taciturn, la qual cosa no impedeix que se li afegeixin diversos companys de viatge, primer un jove rebel que se li mor pel camí, després un vell indi, una noia índia a qui el protagonista salva d'una violació, finalment dues dones, mare i filla, sobrevivents d'una altra matança a càrrec d'uns traficants d'armes i a qui també allibera salvant la més jove (Sondra Locke) de ser violada; i un gos petaner que no es mou del seu costat a pesar del costum que té el protagonista d'escopir-li al cap el tabac que mastega constantment i constantment escup, sobretot abans de carregar-se algun dels malfactors que van darrere d'ell i de la recompensa.

El grup, doncs, està constituït per una colla de desheretats que cerquen el seu lloc en un món inhòspit. Wales es debat entre la fugida i l'ànsia de venjança; l'indi (interpretat pel nadiu Chief Dan George), després del seu pacte amb la civilització, viu literalment en terra de ningú; ha perdut les seves habilitats de guerrer però es manté savi i la seva actitud resignada i filosòfica serveix de contrapunt entre entranyable i humorístic.

Tota la colla, més alguns residents d'un poble arruïnat, tindran l'oportunitat de refer les seves vides en un lloc idíl·lic. El vell indi té l'amor i la consideració de la jove índia, que el pren per un gran cap. I Josey Wales té l'oportunitat d'una nova vida al costat de la noia. Fins i tot arriben a un pacte de no agressió amb els pell-roges de la zona, en un magnífic gir de guió que apel·la a la possibilitat d'una vida en pau malgrat les diferències. No obstant això, com en el fons ja sap l'espectador, no es pot passar pàgina sense que la venjança contra els dolents es compleixi i així serà en una seqüència final memorable (com, de fet, són tots els finals dels westerns dirigits per Eastwood).

No gaire ben rebut en la seva estrena, "El fuera de la ley" és un western de notable alt que avança enèrgicament sense que pesi la seva durada i combina amb saviesa ingredients diversos: violència i moments de reflexió, tragèdia i sentit de l'humor. Els diàlegs no són gaire extensos, com pertoca en un títol d'aventures i acció, però sempre oportuns, enginyosos i adequats al dibuix molt precís d'uns personatges creïbles i conseqüents en les seves reaccions malgrat la seva peculiaritat i que remetin a determinats tòpics del gènere.

"Bronco Billy" (1980) no és un western en sentit estricte, tot i que els personatges deambulen pels pobles oferint un espectacle del Far West força tronat. S'apropa més aviat a la comèdia sentimental, centrant-se en la relació entre el protagonista i una noia traïda pel seu espòs. Una vegada més, l'empatia entre Eastwood i Sondra Locke, llavors parella a la vida real, esdevé el principal atractiu d'un títol del director que també parla de decadència i desarrelament, com la majoria de les seves trames.

"El jinete pálido" (1985) és un remake de "Raíces profundas" (George Stevens, 1953), amb un final semblant al d'"Infierno de cobardes" que li atorga un component fantàstic, que no desentona en un conjunt que alterna sense problemes drama i violència, humor i algunes notes de romanticisme, tot i que l'heroi es fa el dur amb les fèmines que l'envolten (però és que ell duu l'alçacoll de clergue -fins que el canvia per les pistoles- i les noies són casades o bé massa joves per a ell). La foscor imperant en les escenes en interiors i el to ombrívol de la fotografia en exteriors determinen l'estil visual d'un títol excel·lent i que té prou força com per poder obviar les comparacions amb l'original. Una vegada més, tots els personatges, bons i dolents, estan perfectament caracteritzats.

I arribem finalment a "Sin perdón" (1992), el millor títol de la filmografia d'Eastwood i probablement de la dècada en què es va estrenar, el western que acaba amb tots els westerns i que, a la manera d'altres denominats crepusculars (d'"El hombre que mató a Liberty Valance" a "Grupo salvaje"), es permet qüestionar-ne les constants i posar de manifest com l'èpica del Far West es fonamenta en la tergiversació de la realitat, sense que això impliqui manca de respecte ni voluntat paròdica i erigint-se paradoxalment com una mostra plusquamperfecte del mateix gènere.

L'aparent contradicció d'aquest plantejament, a partir d'un guió impecable de David Webb Peoples ("Blade Runner"), s'estén als personatges.

Trobem a William Munny (Eastwood) bregant amb uns porcs en companyia dels seus fills en una granja força modesta. Encara no sabem que, quan encara era jove, va ser un pistoler implacable i despietat que, segons pròpia afirmació, disparava contra tot allò que es movia; sembla ser que la seva esposa, ara morta, el va redimir.

No queda clar si per diners, o per un afany de justícia, o només perquè li demana un vell amic (Morgan Freeman), accepta l'encàrrec de tornar a cavalcar i dur revòlver -i rifle- per buscar i matar uns cowboys que van desfigurar una prostituta. Les companyes de la víctima posen els diners per pagar els pistolers, tot i la ferma oposició del sheriff del poble (Gene Hackman), un home de mètodes brutals però que conserva certa innocència, obstinat a fer-se una casa que mai no veurà acabada (un homenatge al John Wayne d'"El hombre que mató a Liberty Valance"?) i encantat de descobrir-li a un escriptor de l'Est totes les exageracions de les històries sobre personatges presumptament temibles que, en realitat, eren vulgars buscabregues, borratxos que es disparaven al peu.

La colla que acompanya Munny tampoc no són res de l'altre món. El negre no és gaire hàbil i el noi que va amb ells, resulta ser curt de vista. A més, s'adonaran que matar no és gens fàcil. Munny els ho explica: "Matar un home és quelcom molt dur; li prens tot allò que té i tot allò que podria tenir".

Després es refreda i cau malalt. Les prostitutes els protegeixen i ofereixen als seus companys serveis sexuals a compte de la recompensa; quan ell es refà, la noia que té el rostre marcat li diu que ell també pot tenir un avançament; en veure-li la cara de circumstàncies, aclareix que no amb ella sinó amb una de les altres noies. I Munny/Eastwood replica que no és per ella, que és prou maca, sinó que no vol faltar al record de la seva esposa morta. Sorprenentment, l'escena és tan creïble com entendridora.

La pluja i la malenconia acompanyen el periple dels protagonistes, un viatge que més aviat sembla una fugida. Maten sense que això els procuri cap plaer; fins i tot mostren compassió ("Doneu-li aigua -al vaquer ferit de mort-, ja no dispararem"). Uns maten i altres moren sense que la justícia resulti evident; són actes inevitables que Munny/Eastwood executa amb perícia però sense el més mínim rastre del cinisme que acompanyava els seus personatges dels setanta.

No falten la venjança i el tiroteig final, un desenllaç en certa manera també injust; sens dubte, inevitable.

A "El fuera de la ley", Wales mata quatre homes de cop i l'indi li pregunta com s'ho ha fet i com ha triat l'ordre en què havia de disparar-los; ell respon descrivint una seqüència lògica.

A "Sin perdón", se'n carrega el doble sense que els altres arribin a ferir-lo; l'escriptor de l'Est, qui per fi ha conegut un pistoler de debò, també li pregunta com ha sabut en quin ordre disparar i Munny respon: "No ho sé; sempre he estat de sort amb l'ordre".

No hi ha respostes ni esperança en aquest western d'homes cansats, un film demolidor i alhora bellíssim. Una obra mestra.