VIRIDIANA

Mentre escric aquestes línies, encara no sabem si Almodóvar guanyarà la Palma d'Or a Cannes. Fins al present, l'únic espanyol que ha merescut aquest honor és Luis Buñuel, amb "Viridiana".

Això va passar l'any 1961. El gran cineasta aragonès feia temps que vivia i treballava al seu exili mexicà. Espanya volia donar bona imatge i no ajudava el fet que un artista tan distingit romangués tan lluny del seu lloc de naixença. D'altra banda, el director havia dit que no tornaria mentre Franco continués al poder; però els seus amics Francisco Rabal, Fernando Rey, Juan Antonio Bardem i Carlos Saura el van convèncer (la qual cosa va indignar els republicans exiliats). La censura va fer els ulls grossos i Buñuel va adaptar novament Galdós després de fer-ho en la mexicana "Nazarín" (1959)- primer títol en què va treballar amb Francisco Rabal-, perllongant el seu discurs al voltant d'una caritat cristiana que esdevé ineficaç. El protagonista de "Nazarín" sembla emular Jesús. Però la seva devoció té un punt de masoquisme, representat al film a través d'una imatge de Crist somrient a pesar de la corona d'espines i l'esquena lacerada per les fuetades. També Viridiana tragina entre el seu equipatge una corona d'espines i dorm sobre un matalàs de fusta.

Presentat a Cannes, el film va ser molt aplaudit i, com hem dit, va guanyar el premi gros. El director general de cinematografia va recollir la Palma d'Or però va durar poc l'alegria a casa del pobre (és un dir, el senyor era vescomte) i va ser destituït fulminantment quan un article de l'Osservatore Romano va qualificar la cinta de blasfema. A Espanya, la pel·lícula va ser prohibida, es va ometre tota referència al premi i l'èxit internacional i se'n van cremar totes les còpies menys una que el coproductor mexicà Gustavo Alatriste va poder endur-se a França.

El cert és que "Viridiana" és un catàleg de perversions gens subtil i tan fascinant com provocadora. L'estada de la novícia Viridiana (la bellíssima actriu mexicana Silvia Pinal) amb el seu oncle (Fernando Rey, magnífic), conté al·lusions a la pederàstia (el terratinent observa embadalit la nena que salta a la corda -que després ell farà servir per penjar-se-), el fetitxisme i la necrofília, passant per l'escena en què la jove no gosa munyir una vaca després d'acaronar-li tímidament uns mugrons que semblen penis.

Després del suïcidi del tiet i tement que l'hagués violada mentre dormia vestida de núvia, Viridiana es refugia en la caritat i acull uns pobres bastant inquietants. Mentrestant, el fill natural de Don Jaime (Francisco Rabal) ha heretat la propietat, que vol modernitzar; és més treballador que el seu pare -cosa gens difícil- però té temps per a l'amant amb qui conviu i per a la criada.

Manen el surrealisme, l'humor negre i la provocació: un crucifix es converteix en una navalla, el muntatge relaciona de manera obsessiva el prec de l'Àngelus amb els estris dels paletes; els pobres sopen a la taula dels amos i la imatge copia el Darrer Sopar de Leonardo Da Vinci, amb el cec ocupant el lloc de Jesús. Finalment, la corona d'espines crema a la foguera i Viridiana es deixa anar els cabells rossos i es lliura al seu cosí. En la primera versió, entrava a la seva cambra, però els censors ho van trobar massa fort i Buñuel ho va canviar per un hipotètic homenatge a "El apartamento": mentre sona música moderna per primera vegada en la llòbrega mansió, l'antiga novícia s'asseu amb l'hereu i la criada i ara amant que la conviden a jugar a cartes. Ja no és cosa només de dos. I ell diu: "No te lo vas a creer, pero la primera vez que te vi, me dije: esta Viridiana acabará jugando al tute conmigo".

Enmig de tot això, un retrat despietat d'una Espanya vetusta i miserable, un escenari que l'autor ja havia denunciat a "Las Hurdes, tierra sin pan" (1933), aquí resumit en la imatge del gos lligat sota el carro (el cosí mostra sense fer-ne ostentació la caritat que Viridiana dilapida i allibera l'animal; però hi ha altres carros i altres gossos).

Una obra mestra provocadora i fascinant: