Brillant final de la sèrie més cara de la història de la televisió. En posts anteriors ja havíem cantat les seves virtuts i les seves febleses, una evolució que bescanviava la imaginació per l'espectacularitat i el sexe per la violència, desfermada en el penúltim episodi. Com sigui, el final sota les cendres de Desembarco del Rey demostra que la posada en escena està a l'altura dels diàlegs, mentre que la part estrictament literària brilla en l'epíleg gràcies a la dissertació de Tyrion Lannister sobre el sentit de la història, rubricada per la bella escena en què Brienne De Tarth la reescriu en el volum que revisa els llinatges dels Set Regnes.
L'episodi certifica una vegada més la inspiració en la història d'Anglaterra i, per extensió, de l'Europa Medieval; i el final de la nissaga exemplificaria el final d'aquest període de foscor, quan després d'un acord que no legitima la democràcia però que l'avança i d'una independència que podria remetre al cas d'Escòcia, un dels supervivents s'aventura a descobrir què hi ha més enllà de les aigües que banyen ponent, clara referència al descobriment d'Amèrica i l'inici de l'Era Moderna.
M'ha agradat molt i m'ha enganxat, però potser jo estigui equivocat sobre un títol que l'inefable Albert Serra, qui presenta a Cannes el seu darrer treball que parla de cruising als boscos de França al segle XVIII, preguntat per "Juego de tronos", després de no trobar el mot adequat en català la va qualificar de deleznable. No, no n'ha vist cap episodi. Ell no veu cinema fet per altres. Però si surten "unes bèsties que escupen foc, com pot agradar això a homes adults en els seus cabals?".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada