"La sombra de la ley" (Dani de la Torre, 2018) situa la seva acció a Barcelona, l'any 1921, quan la ciutat s'assemblava més al Chicago de la Llei Seca que al parc temàtic en què s'ha convertit un segle més tard.
Lluites sindicals, policies corruptes, gàngsters, espectacles de cabaret i una trama que connecta aquest univers convuls amb un moment històric molt crític, sota l'amenaça d'una guerra civil i el rerefons de la desastrosa campanya del Rif. Els elements ofereixen, des d'un punt de vista cinematogràfic, moltes possibilitats. I Dani de la Torre, per no dispersar-se en excés, ho vehicula tot a través d'un heroi enigmàtic i ambigu, el personatge interpretat per Luis Tosar, relacionat amb una sindicalista tan valenta com eixerida (Michelle Jenner).
L'esforç de producció és notable i les imatges, amb l'ajuda de la tecnologia digital, ens transporten a aquella ciutat violenta i alhora puixant, retratada en negre amb el cinema nord-americà com a referent. Moviments de grua, plans-seqüència espectaculars, com en la primera escena al cabaret Edén, pretenen resultar impactants; i ho són en bona mesura, però el mimetisme acaba essent contraproduent. De la Torre, director hàbil com va demostrar a "El desconocido" (2015) imita descaradament el Coppola de "Cotton Club" o "El padrino" (un muntatge en paral·lel amb un fons musical evocador relaciona les morts del policia corrupte i l'assassinat del líder sindical -l'escena, inexplicablement, elimina la possible sorpresa final quan mostra la cara del pistoler-); però també trobem plans robats de Scorsese; l'atracament al banc està tret d'"Enemigos públicos" (Michael Mann, 2009) i les escenes amb Tosar repartint llenya evoquen l'estil de Guy Ritchie. El més sorprenent és que aquest afany, tal vegada lloable, i una composició dels plans ocasionalment inspirada, no impedeix que el conjunt aparegui encotillat, ja sigui a causa de la voluntat didàctica com per la tendència a subratllar els aspectes melodramàtics amb una música que s'imposa sobre diàlegs inaudibles. Situacions i personatges acaben resultant arquetípics i "La saga de los Rius" s'imposa com a referent a pesar de Coppola, quan, de fet, és a Sergio Leone a qui trobem a faltar.
Les escenes amb la policia atonyinant manifestants a Barcelona recorden algunes imatges vistes a televisió (per alguns) l'octubre del 2017. Però això ja són figues d'un altre paner.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada