La tercera pel·lícula dirigida per François Truffaut ("Jules et Jim", 1962) adapta una novel·la d'Henri-Pierre Roché i se centra en la relació entre dos amics que mantenen una gran amistat d'ençà que es coneixen l'any 1912 fins que la tragèdia els separa definitivament poc abans de la Segona Guerra Mundial. Tenen temperaments ben diferents: Jules és tímid i Jim és més extravertit i aventurer. I Jules és alemany i Jim francès, la qual cosa genera alguns problemes durant la Gran Guerra. Però ambdós són intel·ligents i sensibles i comparteixen un gran amor per la literatura i també per una dona, la Catherine.
Catherine es casa amb Jules i tenen una filla però ella no se sent del tot realitzada i li és reiteradament infidel, fins i tot amb l'amic. Jules no s'enfada perquè se'ls estima i, de bon rotllo, acaben vivint tots tres junts; comparteixen però no posseeixen una dona que representa la passió viscuda amb llibertat, més enllà de les convencions i de la mateixa raó.
Una veu en off ens va posant al corrent dels sentiments dels personatges i ens acompanya durant una acció que, com hem dit, abasta quasi tres dècades. Es podria objectar que és un recurs poc cinematogràfic però, en aquesta obra mestra de la Nouvelle Vague, la intervenció de la narració en off permet que la càmera se centri en allò que realment interessa el director: captar amb total llibertat petits instants en què sembla que no passi res però que són, en canvi, molt reveladors. Per exemple, quan Catherine fuig amb en Jim i passen la nit junts en un hotel prop de l'estació, la veu en off explica tot allò que senten; mentrestant, la càmera es limita a enfocar el rostre de Jeanne Moreau davant del mirall i aquesta imatge diu molt més que totes les paraules. Truffaut aprofita la poesia de la paraula i la poesia de la imatge i les fa treballar en paral·lel, creant una història d'amor bellíssima, emocionant i atípica que és alhora trista i alegre, una celebració de la vida encerclada per la mort.
4 comentaris:
Que bé que en parlis, d'aquesta peli. En sóc molt fan :D
Una de les coses més interessants d'aquesta peli, per a mi, és com Truffaut va adaptar el llibre. Saps que ell sempre va estar buscant la manera més "fidel" d'adaptar un llibre al cinema, i jo diria que aquí va fer enormes progressos.
El llibre és fantàstic, però la peli també (no passa sempre, això, oi? :), i jo crec que ho és perquè es va centrar en reproduir l'essència del llibre, no només la trama. De fet, a nivell de trama, es pren unes llicències importants, com reunir en un sol personatge, el de la Jeanne Moreau, totes les dones importants del llibre.
Ja et dic, m'has fet feliç de veure un post sobre aquesta peli :D
La verdad, amigo Ricard, es que tras visionarla de nuevo el pasado verano, la vida de esos tres bohemios pijos ha perdido la frescura y el interés que encontré en el primer visionado. Nada me dice ya su cultismo y sus ínfulas libertarias; el amor libre, la liberación de la mujer, la igualdad de géneros... Conceptos que se han quedado ya muy viejos. Como todos aquellos valores que emergieron de forma efervescente en la década de los 60.
Un abrazo.
L'he tornada a veure recentment i trobo que és extraordinària. Com bé dius, és una adaptació molt intel·ligent. I a l'encant de la història i de la Jeanne Moreau cal afegir-hi la fotografia de Raoul Coutard i la música de Georges Delerue; els dos van contribuir decisivament a l'èxit de la Nouvelle Vague.
El teu comentari m'ha permès descobrir el vostre bloc, pel qual us felicito. I encara una curiositat: a mi també em van marcar molt "2001", tot i que era més gran quan la vaig veure -en una reposició- i l'altra pel·lícula que cites en la teva presentació, "Bud Abbott y Lou Costello contra los fantasmas"; quan era -aquí sí- molt petit, vaig veure'n una escena a la televisió i vaig córrer a amagar-me sota una taula a l'altra punta de la casa. Llavors, no tenia ni idea de quina pel·lícula era però anys després he descobert que era de una de riure, fixa't tu.
Salutacions i benvingut.
Pedro: "Jules et Jim" fue una película polémica en su estreno por razones obvias. Se podría pensar que su enfoque de las relaciones abiertas dejaría indiferente al público actual, aunque teniendo en cuenta la ola (el tsunami, mejor dicho) de conservadurismo, tengo mis dudas. En cualquier caso, no me preocupa que los conceptos que maneja puedan haber quedado obsoletos porque los personajes me siguen pareciendo interesantes por sí mismos, con independencia de sus ideas o las que el film pueda parecer defender. Sin duda son unos "bobos" avant-la-lettre pero sus reacciones son siempre profundamente humanas, incluso cuando resultan difíciles de entender. Me parece una película sincera en ese sentido, llena de detalles maravillosos: por ejemplo, el miedo a la vejez y la muerte reflejado en los problemas de vista cansada de Catherine. Las obras de tesis suelen envejecer mal pero "Jules et Jim" -me parece- es otra cosa.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada