EL DESCENSO DE LA MUERTE

Una pel·lícula, amb Robert Redford en els inicis de la seva carrera, sobre esquí? Però "El descenso de la muerte" (Michael Ritchie, 1969) resulta un títol força recomanable per diverses raons.

Hi ha moltes seqüències de proves de descens, una modalitat d'esquí alpí que consisteix bàsicament en lliscar muntanya avall tan ràpid com es pugui sense fotre's de cap. El cinema esportiu ha avançat molt des de l'estrena d'"El descenso de la muerte" però no li podem negar al film de Redford la capacitat d'emocionar l'espectador sense gaires plans aeris ni efectes especials. I no podem obviar el treball de fotografia de Brian Probyn ("Malas tierras").

Però l'interès radica sobretot en les escenes fora pistes. Michael Ritchie (qui repetiria amb Redford en la magnífica "El candidato") brinda un treball de muntatge excepcional: el·líptic i atent a detalls no narratius, aconsegueix un aire documental molt apropiat i aporta informació en termes estrictament visuals a una història sobre personatges que mai no parlen entre ells: l'entrenador de l'equip olímpic (magnífic Gene Hackman) es dirigeix als seus homes sense mantenir amb ells cap mena de diàleg; Chapellett (Redford) no parla gaire amb els seus companys d'equip i encara menys amb el seu pare quan torna a Colorado. Hi ha un parell d'interludis amorosos en què les noies (una jove del poble als Estats Units i una pija bavaresa a Europa) practiquen sengles monòlegs que Redford interromp bruscament, en un cas preguntant a la seva amant si té un xiclet i en l'altre fent sonar la botzina del cotxe esportiu.

La narració estrictament cinematogràfica culmina brillantment en l'escena final, demolidora: després de guanyar la carrera in extremis, el nou heroi de l'equip olímpic nord-americà creua la seva mirada amb l'atleta que ha perdut i s'adona que és jove i fort de cos i d'esperit; l'èxit ha arribat ràpid com el descens sobre la neu però fugirà amb idèntica celeritat i Chappellett, un individu condemnat a la solitud, no podrà fer-hi res.