Segurament ho va fer per sortir de la marginalitat, però també cal considerar que el cinema fantàstic espanyol de l'època alberga obres de notable personalitat i avui dia és objecte de culte cinèfil. Sigui com sigui, la contribució d'Aranda al gènere és un producte digníssim transitat per un erotisme quasi obsessiu que serà habitual en la seva carrera posterior. "La novia ensangrentada" vincla una història de vampirs amb la por atàvica de la protagonista davant la pèrdua de la seva virginitat. La núvia és Maribel Martín, guapíssima, i no queda clar si es fa l'estreta perquè el marit -Simón Andreu- és una mica primitiu o perquè en el fons és lesbiana, la qual cosa explicaria la seva aliança malèfica amb Mircalla Karstein-Alexandra Bastedo. El sagnat de la desfloració evoluciona cap a un bany d'hemoglobina en un final salvatge que no exclou unes gotes d'humor negre.
Al cartell de la pel·lícula, una frase publicitària molt celtibèrica:
El millor del film, a més de la bellesa de les dues protagonistes femenines, són algunes imatges surrealistes francament inspirades, com quan el marit troba Mircalla enterrada a la sorra de la platja protegida per unes ulleres de submarinista.
Bellesa i surrealisme:
6 comentaris:
mmmmmm Alexandra Bastedo
I què me'n dius de Maribel Martín? Només tenia divuit anyets quan va fer aquesta pel·lícula.
No la he visto pero... ¡Madre mía! ¡En cuanto pueda!
Gracias por descubrirmela.
Un saludo :)
Como buena aficionada al género terrorífico, tienes que descubrir las aportaciones españolas de los primeros setenta. La gran mayoría de títulos son muy cutres pero algunos tienen su gracia, como éste. Saludos.
Vicente Aranda tiene varias películas que se encuentran entre mis intocables del cine español (Fanny Pelopaja, el díptico de El Lute, Tiempo de silencio, Amantes) pero entre ellas no está precisamente La novia ensangrentada, una película atípica dentro del cine español de los 70 que mezcla el temor a la pérdida de la virginidad con un vampirismo de origen lésbico, como excusa para poder admirar la belleza del cuerpo femenino, contenedor, al fin y al cabo, de las más variadas pasiones.
Un abrazo.
Desde luego no es la mejor película de Aranda y algo de razón tienes cuando dices que es una excusa para mostrar bellos cuerpos desnudos, no únicamente femeninos pues si no me fijé mal Simón Andreu enseña el culo. No imagino como era la versión estrenada en pleno franquismo.
Pero tiene sus momentos.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada