La tercera pel·lícula dirigida per François Truffaut ("Jules et Jim", 1962) adapta una novel·la d'Henri-Pierre Roché i se centra en la relació entre dos amics que mantenen una gran amistat d'ençà que es coneixen l'any 1912 fins que la tragèdia els separa definitivament poc abans de la Segona Guerra Mundial. Tenen temperaments ben diferents: Jules és tímid i Jim és més extravertit i aventurer. I Jules és alemany i Jim francès, la qual cosa genera alguns problemes durant la Gran Guerra. Però ambdós són intel·ligents i sensibles i comparteixen un gran amor per la literatura i també per una dona, la Catherine.
Catherine es casa amb Jules i tenen una filla però ella no se sent del tot realitzada i li és reiteradament infidel, fins i tot amb l'amic. Jules no s'enfada perquè se'ls estima i, de bon rotllo, acaben vivint tots tres junts; comparteixen però no posseeixen una dona que representa la passió viscuda amb llibertat, més enllà de les convencions i de la mateixa raó.
Una veu en off ens va posant al corrent dels sentiments dels personatges i ens acompanya durant una acció que, com hem dit, abasta quasi tres dècades. Es podria objectar que és un recurs poc cinematogràfic però, en aquesta obra mestra de la Nouvelle Vague, la intervenció de la narració en off permet que la càmera se centri en allò que realment interessa el director: captar amb total llibertat petits instants en què sembla que no passi res però que són, en canvi, molt reveladors. Per exemple, quan Catherine fuig amb en Jim i passen la nit junts en un hotel prop de l'estació, la veu en off explica tot allò que senten; mentrestant, la càmera es limita a enfocar el rostre de Jeanne Moreau davant del mirall i aquesta imatge diu molt més que totes les paraules. Truffaut aprofita la poesia de la paraula i la poesia de la imatge i les fa treballar en paral·lel, creant una història d'amor bellíssima, emocionant i atípica que és alhora trista i alegre, una celebració de la vida encerclada per la mort.