En l'entrada que vaig dedicar en el seu dia a "Sucker Punch", deia que Zack Snyder era un artesà eficaç quan no pretenia ser original. De fet, el seu millor treball és un remake d'una seqüela ("Amanecer de los muertos"). Des d'aquest punt de vista, semblava el director idoni per a l'enèsim intent de ressuscitar la franquícia del rei dels superherois, l'extra-terrestre Kal-el, més conegut com a Superman.
Els intents de marcar distàncies es limiten a un parell d'aspectes iconogràfics: algun geni s'inventa el nom de Superman però la "S" del seu uniforme vol dir "esperança" en kriptonià; ja no porta els calçotets per fora, que era una peculiaritat força estranya, i quan va disfressat de Clark Kent es pentina com una persona (i la Lois Lane el reconeix immediatament).
A part d'això, "El hombre de acero" és un refós de les canòniques "Superman" (Richard Donner, 1978) i "Superman II" (Richard Lester, 1980). Canviem Marlon Brando per Russell Crowe (Brando seria un gran actor, però aquí Crowe s'ho treballa una mica més), Glenn Ford per Kevin Costner (podem dir el mateix: Costner broda el paper de pare terrestre i brinda la millor escena, la del tornado), Margot Kidder per Amy Adams (la segona no és gran cosa, però és que la primera, diguem-ho clarament, era lletgíssima; sent Superman, ja podria triar una mica més bé) i Terence Stamp per l'omnipresent Michael Shannon. Henry Cavill ("Los Tudor") compleix fent d'home d'acer. L'estructura en flash-backs que mostren la infància del personatge i quan li és revelat el seu destí messiànic propicien el millor d'una pel·lícula que també porta el segell del productor Christopher Nolan.
Però la cosa decau irremissiblement en les nombroses escenes d'acció que ocupen la segona meitat del metratge. Llavors, ens trobem novament amb la reiteració interminable de "Sucker Punch" i sense la seva originalitat.
Els llocs on Zod i els kriptonians feixistes s'enfronten a Kal-el i els militars són els de sempre:
- Primer, la Main Street d'un poble perdut de l'Amèrica profunda; recordo escenes similars, igual d'avorrides, a "Superman II" o a "Thor" (Kenneth Branagh, 2011); no hi ha més llocs on aterrar?
- Segon, destrucció absoluta al centre de Nova York (perdó, Metròpolis). Encara més sensació de déjà vu.
Les patacades entre Kal-el i Zod (l'únic que li pot plantar cara) es limiten al llançament mutu contra les parets d'edificis d'oficines o gasolineres, que travessen amb la seva força huracanada entre núvols de pols i de foc. Vista una patacada, vistes totes; les garrotades en les pel·lícules de Terence Hill i Bud Spencer eren molt més entretingudes: almenys, el segon variava entre la bufetada a mà plena i el "martell-piló".
No hi ha color:
2 comentaris:
Hola. Realment és tal com dius, la batalla final em va recordar a aquella gran batalla de Bola de Drac entre Freezar i Goku. Si Zod hagués propinat un kame-ame no m'hagués sorprès. Vaig sortir esgotat del cine però no és una dolenta película. Espero que a la seqüela arreglin aquests petits detalls i que Snyder utilitzi més la càmara lenta amb aquells "acelerons" que tanta fama li va donar amb 300 i Watchman, alló estava chulo. Que vagi bé.
No és una comparació desencertada, la de Bola de Drac. Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada