Com vam dir en parlar d'"Atraco perfecto", a partir d'aquest títol Kubrick ja només faria adaptacions literàries.
I no es mocava amb mitja màniga. Després d'"Espartaco" i de l'experiència fallida en el terreny del western (va començar a rodar "El rostro impenetrable" però Marlon Brando el va acomiadar), l'adaptació de la polèmica i brillant obra mestra de Vladimir Nabokov, "Lolita", semblava la millor aposta possible. I, per arrodonir la jugada, va fitxar el mateix escriptor per fer de guionista.
Nabokov va escriure un llibret que donava per a una pel.lícula de nou hores. Tot i considerar-lo brillant -"el millor guió que havia llegit mai"-, Kubrick el va retallar i, finalment, "Lolita" (1962) duraria 152 minuts, que no és poc per a un film de tall intimista. L'escriptor, segons sembla, ni es va sentir traït ni va renegar de la nova versió, ans al contrari va declarar sentir admiració per la capacitat de síntesi del director novaiorquès.
La modificació més rellevant consistia a situar el final de la història, la mort de Quilty a mans de Humbert-Humbert, a l'inici del film, que passava doncs a convertir-se en un llarg flash-back. Una decisió arriscada i sorprenentment eficaç que aporta més suspens i dramatisme i una atmosfera de thriller que s'acobla sense problemes amb la resta de gèneres pels quals transita el film: melodrama eròtic, humor negre, road movie.
Una altra diferència notable amb la novel.la ve determinada per la censura: Lolita, la musa de Humbert-Humbert, ja no té dotze anys sinó catorze. En qualsevol cas, la llavors desconeguda Sue Lyon representa a la perfecció les adolescents nord-americanes, saludables, eixerides i molt espavilades, sense perdre de vista el caràcter enigmàtic del personatge ideat per Nabokov que li roba el cor al professor de literatura europeu de viatge als Estats Units i amb devoció per les nímfules.
Possiblement admirat de la capacitat transformista de Peter Sellers, Kubrick potencia el personatge de Quilty, esquiu i alhora omnipresent en la narració. L'actor no va haver de viatjar als Estats Units perquè va ser Kubrick qui es va traslladar a Anglaterra per rodar una història molt americana escrita per un rus; i s'hi va quedar a viure.
"Lolita" aborda un tema ja present a "Atraco perfecto": la inexorabilitat d'un destí capriciós que, una vegada i una altra, frustra les expectatives dels protagonistes. També ens parla de la incertesa inherent a les relacions amoroses, un assumpte que serà central en la seva obra pòstuma "Eyes Wide Shut". Per il.lustrar aquestes idees, Kubrick es mou amb elegància insòlita entre l'humor i el drama; i si la fusió entre ambdós registres és el patetisme, patètics són els personatges de Humbert-Humbert (James Mason) i la vídua Haze (Shelley Winters), que viuen sempre enganyats.
Vegem, si no: Humbert-Humbert es casa amb la vídua Haze només per estar a prop de la seva filla Lolita. Després, la mare envia la nena de colònies (al campament Clímax!). Mentre abraça la seva dona al llit, Humbert-Humbert mira la fotografia de Lolita sobre la tauleta de nit; en aquest moment, la Haze anuncia que pensa dur-la a un internat i així ells estaran més amples. Contrariat, Humbert-Humbert es gira d'esquena a ella i es queda mirant la pistola del difunt marit, que és en primer terme; i, mentre ho fa, la vídua li pregunta si està pensant en ella; "és clar que sí", respon ell amb la mirada clavada en l'arma. Aquesta escena evidencia la intel·ligència i la capacitat de síntesi que Nabokov declarava admirar.
En un moment posterior, Humbert-Humbert carrega l'arma i comença a pensar en com liquidarà la seva esposa i ho farà passar per un accident; el veiem caminar cap al bany on sembla que hi ha la víctima mentre rumia el seu pla perfecte. Però els plans perfectes sempre es frustren en les pel·lícules de Kubrick i, en aquest cas, serà per partida doble. En el darrer moment, la veu en off del protagonista i la seva mirada compungida ens fan saber que s'adona que mai no serà capaç de prémer el gallet; a més, resulta que no hi ha ningú a la banyera. De fet, mentre ell caminava armat en direcció al bany, ella ha entrat a la seva cambra i ha descobert el diari que revela els sentiments veritables de l'espós. Lògicament, es posa feta una fera; ell opta per preparar uns martinis mentre intenta convèncer-la que només són notes per a una novel·la, però les seves paraules van dirigides al buit i el destí intervé un cop més en forma d'un atropellament.
A la segona part de la pel.lícula, Humbert-Humbert i Lolita fugen, per carreteres i ciutats impersonals, d'una societat repressora i d'una amenaça intangible; tot plegat personificat en el personatge de Quilty (Sellers). L'escena en què es fa passar per policia és impagable.
"Lolita" és un títol a redescobrir, una obra extraordinària eclipsada per les posteriors obres mestres del director; no és ostentosa com "2001" o "La naranja mecánica" però està plena a vessar de moments memorables i imatges icòniques, com la primera aparició de la nímfula, prenent el sol al jardí, o quan ell li pinta les ungles dels peus.
10 comentaris:
Aun no la he visto, pero le tenía en lista, quería completar la filmografía de Kubrick, me faltan algunas por ver pero al haber tanto uno coge otro rumbo y otro y luego vuelve. Pronto la veo. He leído la novela de Nabokov, bastante densa, bella e inteligente pero pesada, un buen reto de lectura.
Pues la película es sumamente entretenida. ¡Tienes que verla ya! Un abrazo.
Ricard, te animo a que participes en la encuesta que estoy realizando en el blog.
Un saludo.
Por supuesto que voy a participar. Y alguna de Kubrick caerá. Un saludo.
És una pelicula molt bona però jo em quedo amb la novel.la de Nabokov i és que el personatge de Peter Sellers em sembla força inapropiat, com ficat per imperatius comercials. Manson, com sempre, està magnific.
Salut. Borgo.
No entraré a comparar pel·lícula i novel·la (que és, sens dubte, extraordinària) perquè són productes diferents, però a mi sí que m'agrada la versió Sellers/Kubrick del personatge de Quilty, que aquí té molta més entitat i possibilita escenes magnifiques, com la inicial o la que esmento al post, quan fa de policía. En canvi, en la versió d'Adrian Lyne, molt més fidel al llibre, el personatge de Quilty, interpretat per Frank Langella, resulta patètic. Salut.
Tengo muchísimas ganas de volver a ver esta película de Kubrick, como Teléfono rojo, pelis menos populares del director, pero que tienen una personalidad indiscutible. Creo que me gustará más ahora que la primera vez que la vi.
Un saludo, ricard. Buenísima la entrada.
Te gustará más, no te quepa ninguna duda. Dentro de nada hablaré de "Teléfono rojo", siguiendo este monográfico sobre Kubrick. Un abrazo.
No l'he vista, aquesta. Vaig veure'n una versió en què apareixia el Jeremy Irons i no em va acabar de fer el pes: una mica passada de voltes.
Aquesta versió que esmentes és la que va dirigir Adrian Lyne. És molt fidel a la novel·la, està ben fotografiada, Jeremy Irons ho fa molt bé i la Lolita resulta força adequada al paper; però és un melodrama eròtic de "qualité" que no té el sentit de la mesura o la intel·ligència de la versió d'en Kubrick, que alterna moments molt dramàtics amb altres d'humorístics, ironia i alè tràgic, sempre en les dosis justes i sense perdre mai els papers. Salut!
Publica un comentari a l'entrada