MARTIN SCORSESE # 2: DOS ENCÀRRECS I UNA OBRA MESTRA

"Who's That Knocking at My Door?" va ser una producció pràcticament amateur de gestació complicada i repercussió mínima. De fet, va tenir més èxit un curtmetratge de 1968 titulat "The Big Shave", una broma sobre un senyor que s'afaita fins a quedar totalment ensangonat i en carn viva. Així, doncs, Martin Scorsese no va voler desaprofitar l'oportunitat de dirigir una producció de Roger Corman sobre una parella d'atracadors de trens als temps de la Gran Depressió, basada en la història real de Bertha Thompson i el líder sindical Bill Shelley. "Boxcar Bertha" (1972) era un intent descarat d'aprofitar l'èxit de "Bonnie & Clyde" i altres títols que barrejaven la violència i el retrat de l'Amèrica dels anys trenta, com "Mamá sangrienta", del mateix Corman. El film, protagonitzat per Barbara Hershey i David Carradine, és sorprenentment pla, sense cap interès destacable.

Molt més reeixida és la road movie "Alicia ya no vive aquí" (1974). La seva protagonista, Ellen Burstyn, va confiar en un director jove com Scorsese (sembla ser que aconsellada per un amic mutu, Francis Ford Coppola) i l'elecció li va valer un Òscar.

Alice Hyatt es queda vídua sobtadament i, amb el seu fill d'onze anys, un nen una mica complicat, decideix mudar-se a Califòrnia i provar sort fent de cantant. Pel camí, s'haurà de guanyar la vida com a cambrera. "Alicia ya no vive aquí" és un retrat femení ric en matisos, que ens parla de somnis i segones oportunitats sense perdre de vista el realisme. Tots els personatges que es relacionen amb l'Alice estan també molt ben descrits i interpretats, començant pel fill (Alfred Lutter).

A continuació, Scorsese aborda un projecte molt més personal, tot i que no podem obviar que "Taxi Driver" (1976) és fruit sobretot de la necessitat del guionista Paul Schrader d'alliberar els seus fantasmes personals.

Schrader pateix una forta depressió; escriu el llibret en cinc dies, amb una pistola al costat (per identificar-se amb el personatge o per poder-se disparar un tret al cap si la desesperació es feia insuportable?). En qualsevol cas, és una història obsessiva que surt dels budells. I les neures de Schrader semblen les de Scorsese elevades al cub; al cap i a la fi, si el segon té complex de culpa a causa de la seva educació catòlica, el primer era calvinista: no va anar al cinema fins que va ser major d'edat, perquè era pecat; l'impacte que li provocà la col.lisió entre la realitat i la fe que li havia estat inculcada deriven en una actitud cap al sexe o la pornografia que podriem definir com d'obsessió des del sentiment de culpa, una obsessió que es reflecteix en molts dels seus treballs com a guionista o director ("Hardcore", "American Gigolo", "El beso de la pantera").

"Taxi Driver" ens presenta Travis Bickle, ex-combatent del Vietnam que viu més sol que la una, pateix insomni i es guanya la vida fent de taxista per un Nova York que sembla una avantsala de l'infern, una ciutat que amaga tots els vicis imaginables entre les seves llums de neó i el fum que emana de les clavegueres. Travis observa aquest univers en descomposició a través d'una mirada psicòtica; si afegim que és racista i ultra-conservador i no especialment cultivat, entendrem que sigui com una bomba de rellotgeria.

En la seva paranoia, es veu com una mena de paladí. Coneix una princesa (Cybill Shepherd) que treballa en la campanya electoral d'un polític; la convida a sortir i ella, curiosament, accepta. Però Travis és tan inútil com el protagonista de "Who's That Knocking at My Door?" i no té una idea millor que portar la noia al cinema; i el problema és que ell només va a cinemes pornogràfics. Més endavant, coneix una prostituta menor d'edat (Jodie Foster, en el paper que la faria famosa) i té una segona oportunitat per redimir-se en un acte suprem de violència i sacrifici.

Un argument senzill i eficaç que director i guionista potencien amb una inventiva inesgotable. Evidentment, no podem obviar la interpretació superlativa de Robert De Niro. El guió especificava que, en una de les escenes, el personatge s'observava a través d'un mirall armat amb l'arsenal adquirit a un venedor d'armes que sembla un viatjant de cotilles (incapaç de decidir-se, Travis es queda amb tot el mostrari, inclosa la pistola Magnum 44, "que fan servir a l'Àfrica per matar elefants"); al moment del rodatge, es va improvisar la famosa frase que Travis-De Niro recita una i altra vegada davant del seu reflex: "Are you talking to me?" ("Parles amb mí?"). Hi ha més moments impagables del recital de De Niro: la mirada d'odi cap als proxenetes i traficants afroamericans que regnen als carrers, el gest de rebuig quan Iris (Jodie Foster) intenta fer-li una fel·lació...

Tot el film és visualment impecable, amb una fotografia de tons terrosos que transmet a la perfecció l'entorn opressiu en què es mouen els personatges; però el violent tram final és senzillament enlluernador: Scorsese filma el tiroteig al prostíbul amb una combinació de picats hitchcockians i primers plans, muntatge accelerat i ralentís, efectes que acaben disolent el bany de sang en una atmosfera gairebé onírica; després, un off visual amb la llum del nou dia i un epíleg de cinisme absolut.

Tampoc no seria "Taxi Driver" la pel.lícula extraordinària que és sense la genial i jazzística banda sonora del gran Bernard Herrmann, que va morir hores després d'acabar la partitura.



Polèmica en la seva estrena, "Taxi Driver" va guanyar la Palma d'Or a Cannes i es consolida amb els anys com una obra mestra del cinema modern i la millor pel.lícula dels seus creadors.