Aquesta mirada sobre la institució familiar no és necessariament original i fins i tot resulta una mica cursi. Però -deu ser que jo tinc debilitat pel cinema francès-, el segon film del senyor Rémi Bezançon em va enganxar força, gràcies sobretot a algunes escenes de les més romàntiques que recordo haver vist últimament: quan el fill bohemi perd el número de telèfon de la noia que ha conegut en un concurs de guitarra fantasma (sic) i, sis anys més tard, el recorda de sobte i hi truca... O l'escena al final, quan la mare desinfla el coixí que la filla va regalar al pare perquè no se li cansés l'esquena en conduir el seu taxi, i sent l'aire que surt com si fos una carícia pòstuma.
Vaja, que gairebé li perdono que acabés convertint-se en un al·legat anti-tabac d'allò més furibund.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada