RECUERDA

Partint del fals culpable, arribem al complex de culpabilitat a "Recuerda", dirigida per Alfred Hitchcock el 1945, segona col·laboració amb el productor David O. Selznick. 

Ingrid Bergman és una psiquiatra aparentment frígida que s'enamora a primera vista d'en Gregory Peck, presumptament un company de professió, aviat convertit en pacient i possible assassí amnèsic. Cal dir que el guió, tot i que el signa Ben Hecht, responsable d'unes quantes obres mestres, inclosa "Encadenados", del mateix Hitchcock, no és res de l'altre món. La supeditació de la trama a la psicoanàlisi, que llavors estava de moda i que centraria algun títol posterior del mestre, com "Marnie", llasta el resultat: massa diàlegs i alguna situació poc versemblant; la protagonista femenina és prou decidida i, a diferència d'altres heroïnes hitchcockianes, mai no dubta de la innocència del xicot.

Coherent amb l'enfocament psicoanalític, serà un somni del protagonista que desfarà l'embolic. L'escena, memorable, la va dissenyar Salvador Dalí. En qualsevol cas, no és l'únic mèrit d'un títol que resulta molt superior en l'aspecte visual que en el dramàtic, i que conté moments tan brillants com les portes que s'obren després del petó, o el final amb el revòlver del dolent en primer pla. 

Dalí vs. Hitchcock:

UN HOMBRE Y UNA MUJER

Amb la perspectiva del temps transcorregut, sembla evident que tant a Cannes, on va guanyar la Palma d'Or, com a Hollywood (Òscars a millor pel·lícula estrangera i millor guió original), devien tenir pa a l'ull quan van elevar als altars "Un hombre y una mujer" (Claude Lelouch, 1966). Premiar-ne el guió és directament un acudit, ja que es tracta de la història d'amor més simple imaginable, amb apunts melodramàtics poc creïbles (el suïcidi de la dona del protagonista fa referència a Romeu i Julieta?). Com a molt, salvaríem la naturalitat dels diàlegs en les escenes amb els nens i els monòlegs interiors en off de Jean-Louis Trintingnant. 

Que l'home de la protagonista femenina fos especialista de cinema i que Jean-Louis Duroc/Trintignant sigui pilot automobilístic és clarament una excusa per introduir escenes d'acció en una pel·lícula de tall intimista. 

Allò que Lelouch (llavors, tenia només vint-i-nou anys) cerca en tot moment és mantenir l'espectador entretingut. Com que la trama és, com hem dit, molt senzilla, guarneix la seva producció amb una posada en escena impactant i "moderna", alternant color (ell mateix signa una fotografia certament notable) i blanc i negre, abusant dels flash-backs i escampant angulars, travellings o muntatges agressius, amb una estètica que sembla publicitària, però també deutora del documental en què el realitzador tenia ja experiència (precisament, havia fet reportatges sobre el Tour de França i les 24 Hores de Le Mans). 

També havia filmat actuacions (avui serien vídeos musicals) de Françoise Hardy, i això es trasllueix en les imatges d'"Un hombre y una mujer", i també en l'eclèctica banda sonora en què caben des de ritmes brasilers fins a homenatges a la chanson, passant per la icònica melodia de Francis Lai. 

Cal entendre que l'èxit incontestable del títol més popular d'un realitzador que, en qualsevol cas, caldria redescobrir, està relacionat amb una època en què la modernitat cinematogràfica estava en voga. Tot i que Lelouch no pertany a la Nouvelle Vague, la influència del moviment és palpable; i també reflecteixen les seves imatges l'auge d'una cultura pop que, en el cas de França, tenia peculiaritats evidents; una de les quals -no la considero menor-, la devoció pel còmic -la bande dessinée-, com ja havíem vist a "Pierrot Le Fou", d'en Godard; i aquí trobem Anouk Aimée i el seu marit llegint còmics de Lucky Luke i d'Astèrix. 

"Un hombre y una mujer", en definitiva, és un títol clarament sobrevalorat, però tampoc menyspreable, símbol d'una època irrepetible, irregular però eficaç, que barreja fragments cursis (les passejades a cavall amb ramats de bens inclosos) o ridículs (quan Jean-Louis fa creure l'Anne que és un proxeneta a París), amb d'altres més brillants (sobretot, la mitja hora final), i que treu tot el partit possible de la bellesa i carisma de l'Anouk Aimée i d'en Trintignant, de la pluja caient sobre el parabrisa en plena nit, de les estacions de tren, de la neu sobre les gasolineres (recordeu "Los paraguas de Cherburgo"?), i del bromós paisatge de Deauville i les seves platges en ple hivern.

NO AMARÁS

Dos dels episodis de la sèrie de televisió dirigida per Krzysztof Kieslowski "Decálogo" van tenir una segona vida en pantalla gran, amb una durada no excessiva però superior a l'hora original i, almenys en el cas de "No amarás", un final una mica diferent. L'altre dels deu capítols basats en els manaments que va tenir una versió més llarga fou "No matarás", també del 1988. 

Les dues històries parlen del Bé i del Mal, de com es complementen i s'entrecreuen, i de com n'és d'ambigua la nostra naturalesa. 

"No amarás", variació sobre el sisè manament, se centra en el jove Tomek, un noi solitari obsessionat amb una veïna a qui espia amb un telescopi des del seu dormitori. L'actitud del jove sembla reprovable, però el seu amor vol ser pur. La noia, més gran que ell, col·lecciona amants; i, en una escena bastant impactant, humilia el noi despertant el seu desig sexual. La cosa no acaba gaire bé i ella se sent culpable i també trista perquè enyora aquesta forma d'amor sincer. En l'escena final, com dèiem diferent de la vista a la televisió, imagina (o no) una altra versió d'ella mateixa i de la fugaç relació. 

"No matarás" s'inspira, òbviament, en el manament cinquè. 

Que tots tenim un cantó fosc sembla que el realitzador ho vulgui expressar a través d'una fotografia tenebrosa en què un filtre enfosqueix part dels enquadraments, sobretot en la primera meitat, que narra l'assassinat absurd d'un taxista.

La víctima no resulta gaire simpàtica. Tampoc no ho és el criminal, un jove que vagareja per Varsòvia, que escup al seu cafè amb llet i que molesta i empeny la gent amb qui es troba, tot i que es pot mostrar empàtic amb unes nenes que l'observen mentre esmorza, i que observa embadalit unes fotografies de la primera comunió (al final, sabrem per què). 

Però el Mal i la degradació són arreu, en el caos d'uns barris d'immobles grisos amb rates mortes als tolls i gats penjats per adolescents que no tenen res millor a fer; o en un àmbit més controlat, el de la presó on han tancat l'assassí i on l'han de penjar en una cerimònia que Kieslowski mostrarà de la forma més crua -i realista- possible. 

El film esdevé un al·legat contundent sobre la pena de mort, i la part final ens recorda forçosament "A sangre fría". 

El personatge de l'advocat defensor, en canvi, és un jove idealista i bona persona, que experimenta traumàticament tot el procés, derrotat per la inexorabilitat del sistema i per la fatalitat dels esdeveniments. 

Tant "No amarás" com "No matarás" evoquen una tristesa infinita, per la seva crua lucidesa, però també, encara que fos de manera implícita i no del tot conscient, pel retrat de la grisa societat soviètica. En qualsevol cas, són dues petites joies que mostren el talent d'un dels grans directors de l'Est.

WINCHESTER 73

Dirigit per Anthony Mann el 1950, "Winchester 73" és un western imprescindible. Parteix d'una estructura enginyosa, en què la possessió del valuós rifle a què el títol fa referència condueix als diversos personatges i subtrames, component un fresc d'aventures a l'Oest que no oblida la Història, i parla de la recent Guerra Civil, de la pacificació de Dodge City a càrrec de Wyatt Earp o de la victòria dels sioux sobre el general Custer, mentre recorre territoris ja explorats pel gènere, subratllant la crueltat dels individus (pistolers, traficants d'armes, indis rebels), la temeritat d'alguns i la covardia d'altres, per culminar en una venjança que, atès el passat dels antagonistes, remet a la tragèdia grega. 

No sobra metratge en aquest film trepidant, que protagonitzen James Stewart i Shelley Winters, a més d'una llarga llista de secundaris il·lustres i altres que llavors no eren gaire coneguts: Tony Curtis de soldat de cavalleria, Rock Hudson de jove líder dels indis enardits per l'exemple de Little Bighorn, armats amb els nous rifles de repetició.

SORDA

Darrera mostra del cinema realista/naturalista espanyol conreat per joves realitzadores, "Sorda" (Eva Libertad, 2025), presenta els problemes d'una parella que s'enfronta a la maternitat/paternitat, ella des de la sordesa. 

El film, curiós i didàctic, guanya molt en el tram final, en què la directora, amb un recurs tan fàcil com intel·ligent alhora, sap posar-nos en la pell de la protagonista.

MOLT LLUNY

No sé si els espectadors de fora de Catalunya ho advertiran, i tampoc no vull generalitzar (o que m'agafin mania els pericos), però el detall que el protagonista (excel·lent Mario Casas) sigui de l'Espanyol no és en absolut superflu en aquesta història senzilla però molt lúcida sobre els prejudicis i el racisme que imperen en la societat europea contemporània.

El debutant Gerard Oms bat Loach i els germans Dardenne a "Molt lluny" (2025), perquè obre molts debats sense fer-se pesat, perquè es mou entre el drama i el bon rotllo sense dificultat aparent, i perquè sap mantenir l'interès a partir d'una situació que cal qualificar, com a mínim, d'original: després d'assistir a un partit de futbol a la ciutat neerlandesa d'Utrecht, el nostre aficionat de l'Espanyol pateix una crisi d'ansietat i decideix quedar-se a Holanda i buscar-se la vida fent feines precàries; potser cal aclarir que som l'any 2009, i el retorn a Espanya tampoc no implica garanties de progrés; però la decisió d'en Sergio té arrels més profundes.

WEAPONS

El punt de partida de "Weapons" (la desaparició de tots els alumnes -menys un- d'una classe de primària) és tan inquietant en el fons com en la forma (les imatges dels nens corrent cap a la foscor amb els braços estesos); la resta de la trama és una barreja de gore i conte per a infants que Zach Cregger condueix amb mà ferma, a través d'una narració estructurada des del punt de vista dels diversos personatges, la qual cosa no és cap novetat, però funciona, permetent que el suspens es mantingui fins a un final catàrtic que arrodoneix aquest exercici de terror que no exclou l'humor negre.

POLVO SERÁN

El tema de la mort, central a "Los destellos", el tornem a trobar a "Polvo serán", dirigida per Carlos Marqués-Marcet, també del 2024. 

La mort i el suïcidi assistit, possible si te'n vas a Suïssa. En aquest cas, la protagonista, una antiga actriu que potser vol tancar teatralment el seu cicle vital, pateix un càncer incurable; però també la seva parella pretén acompanyar-la; perquè, sense ella, no vol continuar vivint. 

El més curiós d'aquest film és que Marqués-Marcet renuncia parcialment al naturalisme present en la majoria dels seus treballs i converteix aquesta aspra història d'amor i de mort en un musical, tot i que els moments culminants es mantenen en el terreny del realisme, sota l'ombra allargada d'Ingmar Bergman. Les comparacions amb el mestre suec podrien ser odioses, però penso que no calia l'excentricitat; la pel·lícula funciona a pesar dels números musicals i tant Ángela Molina com Alfredo Castro excel·leixen en els papers protagonistes.

CINEMA "INDIE": JOVES PROMESES

Dirigida per Noah Pritzker el 2023, "Ex maridos" s'instal·la en una tradició de pel·lícules sobre la crisi de la mitjana edat en què bona part del metratge transcorre en un paratge idíl·lic a la vora del mar (recordeu "10, la mujer perfecta", de Blake Edwards?); però també inclou crisis més prematures, o més definitives, a partir de la peripècia de tres generacions de la mateixa família, enfrontats al divorci, o al matrimoni, o a la mort, que tot fa prou por. 

El jove realitzador evita els tòpics més comuns i sap mostrar el drama dels personatges sense renunciar al caràcter lleuger inherent a una història ambientada en un resort de Tulum (Mèxic). Ajuda molt la sensible i sòbria interpretació de Griffin Dunne, a qui recordem de "¡Jo, qué noche!" (i, gens casualment, Rosana Arquette fa el paper de la seva dona o exdona).

Tampoc l'òpera prima d'Ethan Berger, "La fraternidad" (2023), s'aparta d'escenaris més o menys habituals en el cinema americà; en aquest cas, un campus pijo i una germandat encara més exclusiva (com a "Saltburn", per posar un exemple recent). Hi ha un alumne becat que vol medrar gràcies a l'amistat dels poderosos (excel·lent Alex Wolff, a qui vam conèixer a "Hereditary") i una patenta que acaba com el rosari de l'aurora. Res de nou sota el sol universitari, però Berger exposa amb intel·ligència els dilemes del protagonista i la manera com s'estructuren les relacions de poder.

LOS INDESEABLES

Algú devia tenir la idea de fitxar Stuart Rosenberg, qui havia dirigit Paul Newman en el seu èxit "La leyenda del indomable", i emparellar l'actor amb un veterà simpàtic, Lee Marvin en aquest cas, potser amb l'afany de repetir l'èxit de "Dos hombres y un destino", i, sobre això, edificar un western contemporani i crepuscular al voltant de dos murris que han de creuar la frontera cap a Mèxic per comprar bestiar i conduir-lo cap a la bonica ciutat de Chihuahua, malgrat el risc de quarantena. 

La similitud amb el film de George Roy Hill passa per la música d'ascensor (Alex North és un músic notable, però no li prova voler imitar Burt Bacharach) i una cançoneta de Carole King, que es titula "Pocket Money" -com el títol original de la pel·lícula-, que no té la gràcia de la mítica "Raindrops Keep Falling On My Head". Potser tampoc no és casualitat que el títol en castellà, "Los indeseables", recordi l'indomable de l'altre film amb Newman i Rosenberg (*); cal advertir, en qualsevol cas, que els protagonistes són intrèpids, però no pas els més murris de la funció, car la resta de personatges, mexicans o americans, són una colla d'estafadors, que acabaran deixant el pobre cowboy amb el cul a l'aire. 

En definitiva, un film sobre perdedors que fuig conscientment de qualsevol èpica i funciona relativament (**), gràcies al carisma indubtable dels actors i a una gran fotografia de László Kóvacs. I -sorpresa final- el guió ve signat per Terry Malick. Sí senyor, el gran Terrence, un any abans que es posés a dirigir ell mateix i aconseguís amb "Malas tierras" una de les obres cabdals del cinema americà.

(*) En realitat, van ser quatre els films en què Rosenberg i Newman van col·laborar: a part de les aquí esmentades, "Un hombre de hoy" (1970) i "Con el agua al cuello" (1975). 

(**) Curiosament, el mateix any 1972 també es va estrenar un altre western sobre cowboys contemporanis protagonitzat per una estrella (Steve McQueen), i que tampoc no va tenir èxit: "Junior Bonner", en vam parlar breument al monogràfic sobre Sam Peckinpah.

LOS DESTELLOS

"Las niñas" i "La maternal" ens mostraven unes noies enfrontades a un trànsit: cap a l'edat adulta, cap a la maternitat... A "Los destellos" (2024), Pilar Palomero va uns quants passos més enllà i ens parla del trànsit cap a la mort, vist a través del malalt terminal, però també des del punt de vista de les persones que l'acompanyaran en el procés: una filla, una exparella. 

Es tracta d'un film d'una sensibilitat exquisida, concís i elegant. Només cal veure els lleugers i a la vegada intensos moviments de càmera dintre el pis d'en Ramon; o la manera com els personatges (també la càmera) contemplen una estança carregada de papers i de records, que adquireixen tot el sentit precisament quan estan condemnats a desaparèixer en capses de cartró, mentre el seu amo desapareix dintre d'una bossa de plàstic que ni tan sols veiem; només sentim com es tanca la cremallera. 

Podríem esmentar més detalls d'aquest treball minuciós, aparentment minimalista, però afegirem simplement que els intèrprets ofereixen actuacions memorables: Patricia López Arnaiz, novament a les ordres de la directora, la quasi debutant Marina Guerola, Julián López en un registre poc habitual, i, sobretot, un excepcional Antonio de la Torre, qui sembla malalt de veritat i ho diu tot amb quasi res.