CLARA ES EL PRECIO

"Clara es el precio" (Vicente Aranda, 1974) és posterior cronològicament, però sembla ser (ho he llegit a internet) que, per circumstàncies de la distribució, es va estrenar abans de "Tocata y fuga de Lolita", i, per això, jo creia que era la primera pel·lícula vista a Espanya en què una actriu nacional exhibia el pitram (ja sé que això, ara, pot semblar una bestiesa, però, en ple franquisme, va tenir categoria d'esdeveniment); no era un nu frontal total, per a això caldria esperar a "La trastienda", de Jorge Grau, un any després; almenys, en teoria, ja que el film d'Aranda, en què una esposa burgesa verge (sic) es guanya un sobresou rodant curts pornogràfics que es vendran a l'estranger, inclou un fals porno en clau de cinema mut en què sí que la desconeguda protagonista exhibeix els genitals. 

La modernitat inherent a l'Escola de Barcelona impregna aquest treball eminentment comercial d'Aranda, des dels títols de crèdit (imatges eròtiques en negatiu) a la casa de Cadaqués on tindrà lloc la trobada entre els arquitectes que volen construir habitatges en esferes de vidre (una cosa com de ciència-ficció que un dels personatges acabarà definint com un "invent del tebeo"), un intermediari poc escrupolós i un inversor multimilionari que vesteix com un gurú oriental, no beu alcohol ni menja carn, i mostra més interès en la Clara del títol (Amparo Muñoz) que en el projecte visionari dissenyat pel seu marit (un Máximo Valverde molt apagat). 

Tanta modernitat i tanta promiscuïtat no impedeixen l'homofòbia que apareix sobtadament en el guió, quan a la Clara li fan saber, mostrant-li unes fotografies, que els dolents de la funció, a més d'haver-la traïda i venuda al "gurú", són "així".