UN HOMBRE Y UNA MUJER

Amb la perspectiva del temps transcorregut, sembla evident que tant a Cannes, on va guanyar la Palma d'Or, com a Hollywood (Òscars a millor pel·lícula estrangera i millor guió original), devien tenir pa a l'ull quan van elevar als altars "Un hombre y una mujer" (Claude Lelouch, 1966). Premiar-ne el guió és directament un acudit, ja que es tracta de la història d'amor més simple imaginable, amb apunts melodramàtics poc creïbles (el suïcidi de la dona del protagonista fa referència a Romeu i Julieta?). Com a molt, salvaríem la naturalitat dels diàlegs en les escenes amb els nens i els monòlegs interiors en off de Jean-Louis Trintingnant. 

Que l'home de la protagonista femenina fos especialista de cinema i que Jean-Louis Duroc/Trintignant sigui pilot automobilístic és clarament una excusa per introduir escenes d'acció en una pel·lícula de tall intimista. 

Allò que Lelouch (llavors, tenia només vint-i-nou anys) cerca en tot moment és mantenir l'espectador entretingut. Com que la trama és, com hem dit, molt senzilla, guarneix la seva producció amb una posada en escena impactant i "moderna", alternant color (ell mateix signa una fotografia certament notable) i blanc i negre, abusant dels flash-backs i escampant angulars, travellings o muntatges agressius, amb una estètica que sembla publicitària, però també deutora del documental en què el realitzador tenia ja experiència (precisament, havia fet reportatges sobre el Tour de França i les 24 Hores de Le Mans). 

També havia filmat actuacions (avui serien vídeos musicals) de Françoise Hardy, i això es trasllueix en les imatges d'"Un hombre y una mujer", i també en l'eclèctica banda sonora en què caben des de ritmes brasilers fins a homenatges a la chanson, passant per la icònica melodia de Francis Lai. 

Cal entendre que l'èxit incontestable del títol més popular d'un realitzador que, en qualsevol cas, caldria redescobrir, està relacionat amb una època en què la modernitat cinematogràfica estava en voga. Tot i que Lelouch no pertany a la Nouvelle Vague, la influència del moviment és palpable; i també reflecteixen les seves imatges l'auge d'una cultura pop que, en el cas de França, tenia peculiaritats evidents; una de les quals -no la considero menor-, la devoció pel còmic -la bande dessinée-, com ja havíem vist a "Pierrot Le Fou", d'en Godard; i aquí trobem Anouk Aimée i el seu marit llegint còmics de Lucky Luke i d'Astèrix. 

"Un hombre y una mujer", en definitiva, és un títol clarament sobrevalorat, però tampoc menyspreable, símbol d'una època irrepetible, irregular però eficaç, que barreja fragments cursis (les passejades a cavall amb ramats de bens inclosos) o ridículs (quan Jean-Louis fa creure l'Anne que és un proxeneta a París), amb d'altres més brillants (sobretot, la mitja hora final), i que treu tot el partit possible de la bellesa i carisma de l'Anouk Aimée i d'en Trintignant, de la pluja caient sobre el parabrisa en plena nit, de les estacions de tren, de la neu sobre les gasolineres (recordeu "Los paraguas de Cherburgo"?), i del bromós paisatge de Deauville i les seves platges en ple hivern.