Es tracta d'un film d'una sensibilitat exquisida, concís i elegant. Només cal veure els lleugers i a la vegada intensos moviments de càmera dintre el pis d'en Ramon; o la manera com els personatges (també la càmera) contemplen una estança carregada de papers i de records, que adquireixen tot el sentit precisament quan estan condemnats a desaparèixer en capses de cartró, mentre el seu amo desapareix dintre d'una bossa de plàstic que ni tan sols veiem; només sentim com es tanca la cremallera.
Podríem esmentar més detalls d'aquest treball minuciós, aparentment minimalista, però afegirem simplement que els intèrprets ofereixen actuacions memorables: Patricia López Arnaiz, novament a les ordres de la directora, la quasi debutant Marina Guerola, Julián López en un registre poc habitual, i, sobretot, un excepcional Antonio de la Torre, qui sembla malalt de veritat i ho diu tot amb quasi res.
4 comentaris:
Mucha sensibilidad la de esta realizadora.
Lo viene demostrando en cada una de sus películas.
Impossible no admirar el papel d'Antonio de la Torre, que tu també destaques. Sens dubte, un dels millors títols del cinema espanyol de l'any passat.
Una abraçada.
Estem d'acord.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada