Es tracta d'un film d'una sensibilitat exquisida, concís i elegant. Només cal veure els lleugers i a la vegada intensos moviments de càmera dintre el pis d'en Ramon; o la manera com els personatges (també la càmera) contemplen una estança carregada de papers i de records, que adquireixen tot el sentit precisament quan estan condemnats a desaparèixer en capses de cartró, mentre el seu amo desapareix dintre d'una bossa de plàstic que ni tan sols veiem; només sentim com es tanca la cremallera.
Podríem esmentar més detalls d'aquest treball minuciós, aparentment minimalista, però afegirem simplement que els intèrprets ofereixen actuacions memorables: Patricia López Arnaiz, novament a les ordres de la directora, la quasi debutant Marina Guerola, Julián López en un registre poc habitual, i, sobretot, un excepcional Antonio de la Torre, qui sembla malalt de veritat i ho diu tot amb quasi res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada