dimecres, 29 de febrer del 2012

RANGO


Tot i que em sap greu per "Chico y Rita", no trobo immerescut l'Òscar atorgat a "Rango" (Gore Verbinski, 2011), una paròdia del western spaghetti protagonitzada per un camaleó i altres habitants del desert, que inclou homenatges a "Star Wars" o a l'escena dels helicòpters d'"Apocalypse Now", divertida i d'una lluentor formal aclaparadora. "Chico y Rita" era més modesta; potser també més emocionant, però els acadèmics han escombrat cap a casa i han premiat la professionalitat de Verbinski, un senyor que mostra més talent en el terreny de l'animació que quan naufraga intermitentment amb els seus "Piratas del Caribe".

diumenge, 26 de febrer del 2012

AVARICIA


Després de referir-me als clàssics del cinema mut en parlar de "The artist" i del post sobre Urdangarín, quasi resulta obligat parlar d'"Avaricia".

Erich Von Stroheim va adaptar per al cinema la novel·la "McTeague", de Frank Norris, l'any 1924, i la va titular "Avaricia", tota vegada que l'obsessió pels diners és la causa de totes les desgràcies que els passen als protagonistes. Va rodar 96 hores de pel·lícula, bona part de les quals al desert anomenat "Vall de la Mort", amb temperatures per sobre dels cinquanta graus (no diré a l'ombra perquè allà d'ombra no n'hi ha ni una). Amb aquest material, va muntar una versió de nou hores i mitja. Va mostrar-la tot content als productors (entre ells, Irving Thalberg, nom que us sonarà als seguidors dels Òscar), i aquests la van trobar un pèl llarga, la van retallar una mica i van cremar el material sobrant. Von Stroheim va renegar de la versió de dues hores que finalment es va estrenar (va dir que al senyor que n'havia fet el muntatge, el cap només li servia per aguantar el barret).

Vaig veure en el seu dia la versió estrenada comercialment i ja la vaig trobar genial. Ara, gràcies a Turner Classic Movies, he vist una versió de quatre hores que intenta recuperar el muntatge original incloent fotografies i intertítols de les escenes tallades. Aquesta versió, que aporta molts més matisos a la història del primitiu McTeague, la seva esposa garrepa Trina i l'amic traidor, Marcus, i treu a la llum trames paral·leles prou interessants com la relació de la mexicana Maria Macapa amb el jueu Zerkow o l'amor inconfessat dels dos ancians que viuen a la pensió, revela quina havia de ser la principal aportació d'"Avaricia" al setè art: explicar una història com ho fan els novel·listes, amb el detall necessari, amb la mateixa ambició i sense la limitació d'un metratge convencional.

El violent McTeague:


El naturalisme de la narració (i això és palès fins i tot en la versió mutilada) remet a la novel·la del dinou i a les conviccions d'un director observador i crític de la societat del seu temps. Clarament, la versió definitiva hauria estat un gran fresc de la jove societat nord-americana -que Von Stroheim, d'origen europeu, devia observar amb certa curiositat-, una societat construïda per immigrants (McTeague és d'orígen irlandès i la seva esposa, alemany), a cavall entre uns orígens primitius i violents (representats pel personatge protagonista o les escenes a la muntanya i el desert) i la modernitat de les seves ciutats (coneixerem amb gran detall com es vivia al San Francisco de l'època). Conseqüentment amb aquesta concepció naturalista i de manera revolucionària en l'any de la seva producció, "Avaricia" està rodada en escenaris reals, dels quals treu un partit extraordinari. En l'escena del casament, que se celebra al pis on McTeague exerceix de dentista, una finestra oberta al carrer permet que, al mateix temps, vegem un seguici fúnebre que hi desfila (un mal auguri, certament). Una altra escena mostra en un travelling tan llarg com en una producció moderna, la parella McTeague-Trina passejant i discutint per un dels carrers en pendent de San Francisco. En els interiors, podem veure els sostres; però no només en això Von Stroheim es va anticipar a Welles: l'ús de la profunditat de camp és modèlic, com ho és l'ús expressionista de la llum en determinades escenes. I la filmació a la Vall de la Mort va ser traumàtica per a l'equip de rodatge, que havia d'embolicar les càmeres amb tovalloles glaçades perquè no es cremés la pel·lícula, però va permetre escenes tan brillants com la que tanca el film, tan dramàtica com irònica, inspiradora de molts westerns posteriors.

No és Welles, és Stroheim:


Però aquesta concepció naturalista no impedeix que tot el film estigui presidit per una gran expressivitat violenta i romàntica, o que els símbols i les metàfores visuals s'utilitzin amb enginy i originalitat: quan McTeague confessa a Marcus l'amor que sent per Trina, que és la nòvia del segon, aquest observa el passeig marítim on es troben però no veu la gent que hi passeja sinò les aigües desfermades de l'Oceà Pacífic; la traició de Marcus anticipada pel gat que observa els dos canaris tancats a la seva gàbia...

L'expressionisme a "Avaricia":


Mutilat o no, "Avaricia" és un llegat extraordinari; la impossibilitat de veure el film tal com Von Stroheim el va concebre no ha de ser obstacle per apreciar la seva grandiositat ni excusa perquè els bons cinèfils no el coneguin.

The End.

IÑAKI VS. KUBRICK

Quina llàstima que Kubrick ja sigui mort! Quin gran actor hauria pogut tenir!

Alex


Jack


Iñaki

divendres, 17 de febrer del 2012

THE ARTIST


"The Artist" (Michel Hazanavicius, 2011) narra el drama d'una estrella del cinema silent, George Valentin (Jean Dujardin), que s'arruina amb l'arribada del sonor i el crash del 29, tot alhora, mentre una actriu que s'ha introduït a Hollywood gràcies a ell, Peppy Miller (Bérénice Bejo), inicia una carrera fulgurant.

Aquest argument, una barreja de "Cantando bajo la lluvia" i "Ha nacido una estrella", ja anuncia un film ple de referències cinèfiles i homenatges (una seqüència amb Valentin i la seva dona esmorzant està treta de "Ciudadano Kane"; en la part més dramàtica del film, descobrim que la banda sonora és el tema creat per Bernard Herrmann per a "Vértigo"). Però la gran idea és que tota la pel·lícula (bé, quasi) sigui muda i fotografiada en el blanc i negre i els virats característics del cinema dels anys vint.

El perill principal era que l'atractiu del film s'esgotés en aquesta idea tan arriscada com enginyosa. Per sort, i tot i que la història és força senzilla i una mica previsible, Hazanavicius és conscient que les limitacions del cinema mut havien de propiciar solucions narratives i visuals enginyoses i aquí n'aporta més d'una: el joc de la noia amb el vestit de Valentin, o ell mirant el mateix vestit en un aparador, reflectint-se sobre el seu cos ara abillat amb roba barata i gastada. Amb una posada en escena brillant i un aire ingenu i feliç, "The Artist" no assoleix el nivell de les grans obres mestres del període que evoca (tampoc ho pretén), però resulta idònia per agradar tant als cinèfils com al públic majoritari (fins i tot aquells que et miren com si t'haguessis begut l'enteniment quan els fas propaganda d'una pel·lícula en blanc i negre -ecs!- i muda -aarg!-).

dissabte, 11 de febrer del 2012

J. EDGAR


Ja vaig dir en parlar de "Más allá de la vida", que les darreres produccions de Clint Eastwood m'havien deixat una mica indiferent. No tenia gaire interès en "J. Edgar", doncs el personatge (un fatxa amb certa devoció pel transvestisme) tampoc no em semblava especialment atractiu; finalment, però, l'he anada a veure. Era un dimarts a la nit, anava molt cansat i em va costar un gran esforç mantenir-me despert fins al final. Sóc conscient que aquestes circumstàncies poden haver influït negativament en el meu judici.

Com sigui, "J. Edgar" és una pel·lícula tan pulcra com totes les del seu director. Leonardo DiCaprio demostra novament la seva ductilitat. I és un encert centrar la narració en la relació platònica que el director del FBI va mantenir amb la seva secretària Helen Gandy (Naomi Watts) i el seu ajudant Clyde Tolson (Armie Hammer, que feia el doble paper dels bessons Winklevoss a "La red social"). Si no fos perquè aborda els traumes i l'homosexualitat del personatge, el film no seria gaire diferent de qualsevol biopic manufacturat a Hollywood als anys quaranta, i això no és cap retret: hi ha uns salts temporals a la manera de "Ciudadano Kane" i s'intercalen fites dramàtiques en la carrera del personatge (el segrest del fill d'en Lindbergh). Però el conjunt em va semblar un pèl feixuc, sobretot en la part en què Hoover dicta la seva biografia; l'antipatia del personatge no ajuda, i els maquillatges impossibles (Tolson vell sembla una barreja de zombi i del senyor Barnes dels Simpson) tampoc. D'altra banda, el film no revela cap fet sorprenent, tot i que juga les cartes d'una relativa sorpresa final: jo almenys, i no sóc cap expert en història americana, ja sabia que J. Edgar Hoover era un homosexual reprimit i un ferotge anti-comunista que feia xantatge als mateixos presidents dels Estats Units amb les gravacions telefòniques dels seus afers extra-matrimonials. Més interessant que el personatge és la constatació que els seus mètodes van acabar sent adoptats pels seus detractors i fins i tot per un president -Nixon, és clar-. Sort que ara la democràcia està salvada amb la condemna al jutge Garzón (oi?).

divendres, 3 de febrer del 2012

LOS DESCENDIENTES


Un bon dia, Matt King (George Clooney) s'adona que ha de parlar amb la seva dona; però ella és un vegetal.

"Los descendientes", la darrera pel·lícula d'Alexander Payne, tot i una certa aparença de comèdia, parla d'un tema tan seriós com la mort i el dol. Però en aquest film, molt més complex del que sembla a primer cop d'ull, tot són contrastos i paradoxes. El pla que obre el film ens mostra algú que viu intensament; el pla que el tanca mostra una imatge molt més plàcida, però també plena de vida. Ambdós moments són causa i consecuència d'un accident mortal. El contrast entre el travelling inicial i el pla fix del final també pot representar que els protagonistes han assolit una certa estabilitat després d'un terratrèmol.

Hawai sembla un lloc idíl·lic, però la veu en off del protagonista en l'inici del film s'encarrega de recordar-nos que allà els càncers són igual de mortals; i la gent tant o més mesquina, com anirem descobrint al llarg del metratge, tot i que fins els personatges més odiosos acabaran revelant la seva humanitat. La ubicació geogràfica del film, basat en la novel·la de l'illenca Kaui Hart Hemmings, serveix com a metàfora (Matt és una illa, la família és un arxipèlag) i propicia una atmosfera estranya feta de paisatges ideals banyats en una llum malenconiosa (i una banda sonora magnífica).

En aquesta història sobre els contrastos i els canvis, sobre l'esperança i la nostàlgia, sobre l'atzar i la necessitat de prendre decisions, el to narratiu que abraça amb idèntica lleugeresa el drama i la comèdia és sostingut amb mà ferma per un Alexander Payne en estat de gràcia, que confirma les capacitats ja anunciades a "A propósito de Schmidt" i "Entre copas" i que se situa en un territori insòlit equidistant de Bergman i dels clàssics de la comèdia nord-americana, amb l'ajut d'uns actors i unes actrius excel·lents i d'un guió i una posada en escena modèlics, d'un nivell altíssim però sense la més mínima ostentació gratuïta.

dissabte, 28 de gener del 2012

TOURNÉE


No sabem perquè Joachim, que havia estat un productor televisiu d'èxit, ho ha perdut tot; segurament, per una barreja de tossuderia i egoisme, però, probablement, també per la seva fidelitat a un ideal d'integritat artística i de llibertat. Tampoc no sabem què l'ha fet tornar a França des del seu exili als Estats Units, però ho intuïm, a mesura que l'anem coneixent. L'acompanya una pintoresca troupe de ballarines de striptease, amb les quals ha muntat una gira per ciutats portuàries, una mica veteranes i que se senten tan soles com ell.

Mathieu Amalric, director i protagonista de "Tournée" (2010), presenta aquests personatges tan patètics com entranyables amb una mirada tendra i transparent; no els jutja i els estima; filma les seves anades i vingudes, les actuacions de l'espectacle de new burlesque, amb un no-estil impecable, i aconsegueix una bona pel·lícula de perdedors, amb escenes tan memorables com el flirteig a la gasolinera o l'arribada a l'hotel fantasma al costat de la platja.

divendres, 27 de gener del 2012

ESCENES CLÀSSIQUES # 123: AMARCORD

Arran de la catàstrofe del Costa Concordia, un comentarista de La Vanguardia va escriure sobre la fascinació dels italians pels vaixells i la velocitat, i esmentava la famosa escena d'"Amarcord" en què tot el poble de Rímini surt amb les seves barques a rebre el transatlàntic "Rex", orgull de la Itàlia feixista.

divendres, 20 de gener del 2012

LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES


A priori, no tenia un interès especial per tornar a veure una adaptació de la primera de les tres novel·les de la nissaga Millennium. Però després de saber que la dirigiria David Fincher, un dels meus directors favorits, i de veure'n el trailer, me'n van entrar ganes.

Com calia esperar, "Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres", supera àmpliament la versió sueca, que ja semblava una mica telefilm i ara encara més per comparació. És àgil i entretinguda; els actors són millors, especialment els secundaris (Stellan Skarsgard està perfecte en el paper de psicòpata), però també Daniel Craig, que demostra novament la seva versatilitat, i Rooney Mara, que se'n surt prou bé del repte més difícil: estar a l'altura de la Lisbeth Salander sueca, la magnífica Noomi Rapace (cal dir que la versió americana, en una maniobra tan hàbil com els canvis operats en el final, mostra un personatge una mica diferent, una mica més fràgil). Fincher confia novament en el fotògraf (Jeff Cronenweth) i en els músics (Trent Reznor, Atticus Ross) de "La red social", amb resultats igualment esplèndids. I el guió va a càrrec de Steven Zaillian ("La lista de Schindler").

L'elecció de Fincher, a més de la seva provada solvència com a narrador, té l'avantatge de la seva experiència en trames amb psicòpata ocult i investigació obsessiva ("Se7en", "Zodiac"). En definitiva, Hollywood no ha escatimat en talent. Però tota aquesta parafernàlia (fins i tot excessiva, com en els títols de crèdit, aclaparadors però deslligats del to del film), paradoxalment, fa més evident allò que la modèstia de la versió sueca dissimulava: l'original literari és mediocre; la trama és suggerent però superficial, el protagonista és un arquetip (tot i basar-se en el mateix autor de la novel·la, i malgrat l'esforç interpretatiu de Daniel Craig) i el personatge de Lisbeth Salander està ben trobat però poca cosa més. Així doncs, tot i el treball impecable de Fincher, Zaillian i tots els altres, "Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres" fa bona la dita: d'on no n'hi ha, no en pot rajar.

I no serà que de males novel·les no n'hagin sortit bones pel·lícules. Però, en aquest cas, la fidelitat no ha estat una virtut.

dissabte, 14 de gener del 2012

ANOTHER YEAR


Com pertoca en una pel·lícula que transcorre al llarg d'un any sencer (dividida en quatre capítols, un per a cada estació), "Another year" (Mike Leigh, 2010) té una estructura circular, reveladora del sentit últim d'aquesta història sobre un matrimoni, en Tom (Jim Broadbent) i la Gerri (Ruth Sheen), que afronten amb tranquilitat d'esperit la tardor de les seves vides i que tenen per amics uns pesats amb el costum poc elegant de visitar-los per emborratxar-se i explicar-los les penes. Tom i Gerri volen ajudar-los, però tot té un límit, i el rostre petri d'Imelda Staunton en l'escena inicial troba el seu reflex en el rostre absolutament derrotat de Mary (extraordinària Lesley Manville) en el pla que tanca el film; les vides d'ambdues són un infern, però almenys la segona va fer de cambrera a Corfú.

LA PITJOR PEL·LÍCULA DE L'ANY?


Fer una llista de pitjors pel·lícules em resultaria molt difícil, sobretot perquè en veig poques, de dolentes. No vull pecar de falsa modèstia i diré que gairebé sempre m'ensumo quan una pel·lícula serà un rave.

Això no obstant, em poden les debilitats. M'agrada mirar, sobretot a la televisió, comèdies americanes, i com més poca-soltes millor; però també m'interessa descobrir-ne alguna que sigui digna i moderadament divertida. No demano més, no pretenc descobrir obres mestres. L'objectiu, si tenim en compte la qualitat dels guions de moltes sèries televisives des de la mítica "Friends" -o "Frasier", o "Seinfeld"- fins a la més recent "Shameless", no hauria de ser tan difícil. Però, o bé els bons guionistes es reserven per al mitjà televisiu, o bé -que també passa- perden la inspiració quan fan el salt a la gran pantalla.

Sigui com sigui, de tant en tant anuncien per Digital + alguna comèdia romàntica que la meva dona i jo comencem a mirar amb molta fe i amb la sana intenció de passar una estona entretinguda; i sempre acabem mirant-nos al cap de deu minuts de pel·lícula, atònits i sense entendre que algú hagi pogut produir una cosa tan inepta. Finalment, hem optat per evitar qualsevol presumpta comèdia romàntica que tingui en el seu repartiment a Sandra Bullock, Jennifer Aniston, Kate Hudson o Katherine Heigl.

Però, aquesta setmana, vam tornar a caure en el parany.

"Sin compromiso" (2011) està signada per Ivan Reitman, que no és el millor director del món però ha dirigit alguna pel·lícula que respon als requisits de dignitat i entreteniment abans esmentats ("Los cazafantasmas", "Peligrosamente juntos"). I està protagonitzada per l'oscaritzada Natalie Portman i per Ashton Kutcher, un senyor que em cau simpàtic d'ençà que es va lligar la Demi Moore. La pel·lícula toca un tema que pot donar joc i que anuncia el mateix títol: un noi i una noia mantenen una relació d'amistat amb dret a fregament però no volen un compromís que vagi més enllà.

"Sin compromiso" té el mateix problema que els seus protagonistes: no té clar si ha de ser una comèdia intranscendent o bé ha d'abordar amb seriositat la qüestió plantejada. El resultat és que no és ni una cosa ni l'altra. No és res, i com algú va dir, això és el pitjor que li pot passar a una pel·lícula.

La publicitat és enganyosa. El xicot sí que voldria un compromís, però és ella la que té problemes (potser per això van triar la Natalie Portman, per la seva especialització en traumes de diversa índole); ella és metgessa i se suggereix que no vol comprometre's amb algú que fa feines de poca importància en un estudi de televisió -tot i que sabem que aspira a ser guionista-. Si és aquest el motiu, el noi hauria d'engegar-la a pastar fang a la primera de canvi, per classista i imbècil, però sent per ella una devoció no gaire comprensible; d'altra banda, l'avergonyeix ser fill d'una antiga estrella del mitjà televisiu (Kevin Kline), potser perquè això li ha impedit -a diferència de la metgessa- buscar el seu propi destí.

Més enllà d'aquest conflicte una mica absurd, el film no ofereix cap entrellat digne de menció. L'esquema de noi troba noia, la perd i finalment la retroba se segueix fil per randa al llarg d'un metratge inacabable sense que enmig hi hagi un sol diàleg, un sol gag, i únicament una successió de plans sense cap mena d'entitat. Natalie Portman està lletgíssima. Ashton Kutcher té el cap petit i el carisma d'una escopinya. En aquestes "comèdies" no poden faltar la colla d'amics que fan acudits, i el noi els té: dos subnormals, un dels quals no para d'explicar que els seus pares són dos gais, i un cambrer afroamericà que repeteix en veu alta les bretolades que el protagonista ha revelat en confiança al primer subnormal, com per exemple que li ha portat un globus a la noia a l'hospital on treballa. Finalment, resulta que la primera nòvia del protagonista, una noia amb símptomes clars d'oligofrènia, s'ha lligat al pare ex-actor -per afegir llenya al foc-; el conservadorisme del film arriba al punt de presentar aquesta relació com a lesiva, no tant per la deficiència mental de la noia -al cap i a la fí el pare és tan limitat intel·lectualment com ella- sinó per la diferència d'edat. El pare agafa un infart per voler fer proeses que no li pertoquen i (spoiler) el porten a l'hospital on la Portman fa de metgessa, la qual cosa propiciarà la reconciliació dels amants després de la seva darrera separació. Bé, suposo que acaba així, perquè he de confessar que en aquest moment vaig concloure que, pel bé de la meva família i de la meva salut mental, calia que apagués el televisor.

És "Sin compromiso" la pitjor pel·lícula de l'any? Temo que no, i aquest és el problema.