LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES

A priori, no tenia un interès especial per tornar a veure una adaptació de la primera de les tres novel·les de la nissaga Millennium. Però després de saber que la dirigiria David Fincher, un dels meus directors favorits, i de veure'n el trailer, me'n van entrar ganes.

Com calia esperar, "Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres", supera àmpliament la versió sueca, que ja semblava una mica telefilm i ara encara més per comparació. És àgil i entretinguda; els actors són millors, especialment els secundaris (Stellan Skarsgard està perfecte en el paper de psicòpata), però també Daniel Craig, que demostra novament la seva versatilitat, i Rooney Mara, que se'n surt prou bé del repte més difícil: estar a l'altura de la Lisbeth Salander sueca, la magnífica Noomi Rapace (cal dir que la versió americana, en una maniobra tan hàbil com els canvis operats en el final, mostra un personatge una mica diferent, una mica més fràgil). Fincher confia novament en el fotògraf (Jeff Cronenweth) i en els músics (Trent Reznor, Atticus Ross) de "La red social", amb resultats igualment esplèndids. I el guió va a càrrec de Steven Zaillian ("La lista de Schindler").

L'elecció de Fincher, a més de la seva provada solvència com a narrador, té l'avantatge de la seva experiència en trames amb psicòpata ocult i investigació obsessiva ("Se7en", "Zodiac"). En definitiva, Hollywood no ha escatimat en talent. Però tota aquesta parafernàlia (fins i tot excessiva, com en els títols de crèdit, aclaparadors però deslligats del to del film), paradoxalment, fa més evident allò que la modèstia de la versió sueca dissimulava: l'original literari és mediocre; la trama és suggerent però superficial, el protagonista és un arquetip (tot i basar-se en el mateix autor de la novel·la, i malgrat l'esforç interpretatiu de Daniel Craig) i el personatge de Lisbeth Salander està ben trobat però poca cosa més. Així doncs, tot i el treball impecable de Fincher, Zaillian i tots els altres, "Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres" fa bona la dita: d'on no n'hi ha, no en pot rajar.

I no serà que de males novel·les no n'hagin sortit bones pel·lícules. Però, en aquest cas, la fidelitat no ha estat una virtut.

MILLENIUM 3: A la tercera va la vençuda

Hem vist ja "Millenium 3: La reina al palau dels corrents d'aire", adaptació cinematogràfica de l'últim llibre de la trilogia Millenium del finat Stieg Larsson. Després vindrà el remake ianqui, però de moment ens toca parlar de cinema suec de gènere i lamentar l'estètica televisiva dels tres títols de la sèrie, dels quals el millor és el primer, i no crec que hi tingui gaire a veure el canvi de director sinó la història.

Tot i la dificultat de resumir en dues hores de pel.lícula novel.les de vuit-centes pàgines, cal dir d'entrada que les adaptacions són molt fidels. Si "Els homes que no estimaven les dones" és millor, és perquè també ho era l'original literari, amb una bona dosi de misteri a l'estil d'Agatha Christie, combinant una desaparició inexplicable en una illa i l'anàlisi minuciosa d'unes fotografies que revelarien un passat tenebrós (que ens recordava "Blow Up").

Les altres dues històries, centrades en el personatge de Lisbeth Salander, d'altra banda força ben trobat com a tal i molt ben interpretat per la debutant Noomi Rapace, se centren en una intriga conspiratòria previsible i d'interès força relatiu. O potser és perquè m'ho miro des del meu criteri mediterrani i no em sorprèn que la gent vagi de putes o que els governs creïn departaments policials secrets per poder espiar qui convingui saltant-se les normes.

Aquesta progressiva pèrdua d'interès dels llibres i la seva traducció en imatges no ha sigut obstacle perquè apareguessin com bolets novel.les sueques de misteri, totes elles escrites pels millors representants del gènere al seu pais segons la publicitat. No sé si també ens arribaran més thrillers procedents d'una cinematografia que mai no s'ha destacat per les propostes de gènere i que és coneguda en canvi per ser bressol del cinema d'autor més radical, amb Ingmar Bergman al capdavant. En quina categoria cal situar, però, "Déjame entrar", insòlita història de vampirs dirigida curiosament pel germà (Tomas Alfredson) del director (Daniel) de la segona i tercera parts de "Millenium"?