CONCURS # 1: LA SOLUCIÓ

Bé, reconec que el repte era difícil: trobar la relació entre "The artist", de Michel Hazanavicius, i un clàssic de la ciència-ficció.

Hem sabut ja que el clàssic era "Blade Runner" (Marta: la pista de la mirada...; l'ull que és el meu avatar és el que apareix en l'inici del film).

Després hem sabut que el nexe d'unió porta el nom d'un escriptor també de ciència-ficció, i que no és Philip K. Dick sinó Ray Bradbury (l'autor de "Fahrenheit 451, molt bé, David!).

Però no era Ray, sinó Lewis Bradbury (desconec si són família), el milionari promotor d'un edifici de Los Angeles que l'arquitecte George Wyman va dissenyar l'any 1893 amb un concepte de la il·luminació interior revolucionari a l'època. Les escales i ascensors constitueixen un conjunt de gran bellesa que es conserva perfectament bé en l'actualitat, ja que "The Bradbury" ha esdevingut un emblema de la ciutat.

L'edifici en l'actualitat:

La bellesa intemporal de les escales del "Bradbury" -i probablement la coincidència del cognom- va ser molt ben aprofitada per Ridley Scott a "Blade Runner", i va convertir l'edifici, tan barroc i eclèctic con la majoria de construccions que apareixen en el film, en la residència de l'empleat de la Tyrrell Corporation J.F. Sebastian, després refugi dels replicants i escenari de la vibrant seqüència final.

Doncs bé, aquestes escales apareixen novament a "The artist", en una de les escenes més belles del film:

Aquest era el misteri.

No hi ha guanyadors, però l'important era concursar, de manera que hi haurà premi per a tots els qui han participat amb els seus comentaris, per rigorós ordre cronològic perquè ningú no s'enfadi:

David Amorós.

Marta.

Javier Simpson.

Bargalloneta.

Enhorabona a tots! (Espero haver-vos endevinat el gust).

THE ARTIST

"The Artist" (Michel Hazanavicius, 2011) narra el drama d'una estrella del cinema silent, George Valentin (Jean Dujardin), que s'arruina amb l'arribada del sonor i el crash del 29, tot alhora, mentre una actriu que s'ha introduït a Hollywood gràcies a ell, Peppy Miller (Bérénice Bejo), inicia una carrera fulgurant.

Aquest argument, una barreja de "Cantando bajo la lluvia" i "Ha nacido una estrella", ja anuncia un film ple de referències cinèfiles i homenatges (una seqüència amb Valentin i la seva dona esmorzant està treta de "Ciudadano Kane"; en la part més dramàtica del film, descobrim que la banda sonora és el tema creat per Bernard Herrmann per a "Vértigo"). Però la gran idea és que tota la pel·lícula (bé, quasi) sigui muda i fotografiada en el blanc i negre i els virats característics del cinema dels anys vint.

El perill principal era que l'atractiu del film s'esgotés en aquesta idea tan arriscada com enginyosa. Per sort, i tot i que la història és força senzilla i una mica previsible, Hazanavicius és conscient que les limitacions del cinema mut havien de propiciar solucions narratives i visuals enginyoses i aquí n'aporta més d'una: el joc de la noia amb el vestit de Valentin, o ell mirant el mateix vestit en un aparador, reflectint-se sobre el seu cos ara abillat amb roba barata i gastada. Amb una posada en escena brillant i un aire ingenu i feliç, "The Artist" no assoleix el nivell de les grans obres mestres del període que evoca (tampoc ho pretén), però resulta idònia per agradar tant als cinèfils com al públic majoritari (fins i tot aquells que et miren com si t'haguessis begut l'enteniment quan els fas propaganda d'una pel·lícula en blanc i negre -ecs!- i muda -aarg!-).