Ja vaig dir en parlar de "Más allá de la vida", que les darreres produccions de Clint Eastwood m'havien deixat una mica indiferent. No tenia gaire interès en "J. Edgar", doncs el personatge (un fatxa amb certa devoció pel transvestisme) tampoc no em semblava especialment atractiu; finalment, però, l'he anada a veure. Era un dimarts a la nit, anava molt cansat i em va costar un gran esforç mantenir-me despert fins al final. Sóc conscient que aquestes circumstàncies poden haver influït negativament en el meu judici.
Com sigui, "J. Edgar" és una pel·lícula tan pulcra com totes les del seu director. Leonardo DiCaprio demostra novament la seva ductilitat. I és un encert centrar la narració en la relació platònica que el director del FBI va mantenir amb la seva secretària Helen Gandy (Naomi Watts) i el seu ajudant Clyde Tolson (Armie Hammer, que feia el doble paper dels bessons Winklevoss a "La red social"). Si no fos perquè aborda els traumes i l'homosexualitat del personatge, el film no seria gaire diferent de qualsevol biopic manufacturat a Hollywood als anys quaranta, i això no és cap retret: hi ha uns salts temporals a la manera de "Ciudadano Kane" i s'intercalen fites dramàtiques en la carrera del personatge (el segrest del fill d'en Lindbergh). Però el conjunt em va semblar un pèl feixuc, sobretot en la part en què Hoover dicta la seva biografia; l'antipatia del personatge no ajuda, i els maquillatges impossibles (Tolson vell sembla una barreja de zombi i del senyor Barnes dels Simpson) tampoc. D'altra banda, el film no revela cap fet sorprenent, tot i que juga les cartes d'una relativa sorpresa final: jo almenys, i no sóc cap expert en història americana, ja sabia que J. Edgar Hoover era un homosexual reprimit i un ferotge anti-comunista que feia xantatge als mateixos presidents dels Estats Units amb les gravacions telefòniques dels seus afers extra-matrimonials. Més interessant que el personatge és la constatació que els seus mètodes van acabar sent adoptats pels seus detractors i fins i tot per un president -Nixon, és clar-. Sort que ara la democràcia està salvada amb la condemna al jutge Garzón (oi?).
3 comentaris:
N'he vist alguna ja sobre la vida d'aquest personatge. Malgrat això, l'aniré a veure. Bona ressenya!
No l'he vista. Jo que ja soc una mica dels que creu que Eastwood està una mica sobrevalorat, imagina. Suposo que més aviat o més tard la veuré, però en general he llegit opinions de certa indiferència, com la teva. Una abraçada.
kweilan: No sabia que ja s'hagués filmat alguna pel·lícula al voltant de tan infecte personatge. Celebro la teva moral. Gràcies pel comentari i una abraçada.
David: No cal que corris. No sé si Eastwood està sobrevalorat; ha fet algunes de les millors pel·lícules dels darrer vint-i-cinc anys, però una mica irregular sí que és. Una abraçada (disculpa que no comenti més puntualment al teu bloc, però és que em costa seguir-te el ritme).
Publica un comentari a l'entrada