Fer una llista de pitjors pel·lícules em resultaria molt difícil, sobretot perquè en veig poques, de dolentes. No vull pecar de falsa modèstia i diré que gairebé sempre m'ensumo quan una pel·lícula serà un rave.
Això no obstant, em poden les debilitats. M'agrada mirar, sobretot a la televisió, comèdies americanes, i com més poca-soltes millor; però també m'interessa descobrir-ne alguna que sigui digna i moderadament divertida. No demano més, no pretenc descobrir obres mestres. L'objectiu, si tenim en compte la qualitat dels guions de moltes sèries televisives des de la mítica "Friends" -o "Frasier", o "Seinfeld"- fins a la més recent "Shameless", no hauria de ser tan difícil. Però, o bé els bons guionistes es reserven per al mitjà televisiu, o bé -que també passa- perden la inspiració quan fan el salt a la gran pantalla.
Sigui com sigui, de tant en tant anuncien per Digital + alguna comèdia romàntica que la meva dona i jo comencem a mirar amb molta fe i amb la sana intenció de passar una estona entretinguda; i sempre acabem mirant-nos al cap de deu minuts de pel·lícula, atònits i sense entendre que algú hagi pogut produir una cosa tan inepta. Finalment, hem optat per evitar qualsevol presumpta comèdia romàntica que tingui en el seu repartiment a Sandra Bullock, Jennifer Aniston, Kate Hudson o Katherine Heigl.
Però, aquesta setmana, vam tornar a caure en el parany.
"Sin compromiso" (2011) està signada per Ivan Reitman, que no és el millor director del món però ha dirigit alguna pel·lícula que respon als requisits de dignitat i entreteniment abans esmentats ("Los cazafantasmas", "Peligrosamente juntos"). I està protagonitzada per l'oscaritzada Natalie Portman i per Ashton Kutcher, un senyor que em cau simpàtic d'ençà que es va lligar la Demi Moore. La pel·lícula toca un tema que pot donar joc i que anuncia el mateix títol: un noi i una noia mantenen una relació d'amistat amb dret a fregament però no volen un compromís que vagi més enllà.
"Sin compromiso" té el mateix problema que els seus protagonistes: no té clar si ha de ser una comèdia intranscendent o bé ha d'abordar amb seriositat la qüestió plantejada. El resultat és que no és ni una cosa ni l'altra. No és res, i com algú va dir, això és el pitjor que li pot passar a una pel·lícula.
La publicitat és enganyosa. El xicot sí que voldria un compromís, però és ella la que té problemes (potser per això van triar la Natalie Portman, per la seva especialització en traumes de diversa índole); ella és metgessa i se suggereix que no vol comprometre's amb algú que fa feines de poca importància en un estudi de televisió -tot i que sabem que aspira a ser guionista-. Si és aquest el motiu, el noi hauria d'engegar-la a pastar fang a la primera de canvi, per classista i imbècil, però sent per ella una devoció no gaire comprensible; d'altra banda, l'avergonyeix ser fill d'una antiga estrella del mitjà televisiu (Kevin Kline), potser perquè això li ha impedit -a diferència de la metgessa- buscar el seu propi destí.
Més enllà d'aquest conflicte una mica absurd, el film no ofereix cap entrellat digne de menció. L'esquema de noi troba noia, la perd i finalment la retroba se segueix fil per randa al llarg d'un metratge inacabable sense que enmig hi hagi un sol diàleg, un sol gag, i únicament una successió de plans sense cap mena d'entitat. Natalie Portman està lletgíssima. Ashton Kutcher té el cap petit i el carisma d'una escopinya. En aquestes "comèdies" no poden faltar la colla d'amics que fan acudits, i el noi els té: dos subnormals, un dels quals no para d'explicar que els seus pares són dos gais, i un cambrer afroamericà que repeteix en veu alta les bretolades que el protagonista ha revelat en confiança al primer subnormal, com per exemple que li ha portat un globus a la noia a l'hospital on treballa. Finalment, resulta que la primera nòvia del protagonista, una noia amb símptomes clars d'oligofrènia, s'ha lligat al pare ex-actor -per afegir llenya al foc-; el conservadorisme del film arriba al punt de presentar aquesta relació com a lesiva, no tant per la deficiència mental de la noia -al cap i a la fí el pare és tan limitat intel·lectualment com ella- sinó per la diferència d'edat. El pare agafa un infart per voler fer proeses que no li pertoquen i (spoiler) el porten a l'hospital on la Portman fa de metgessa, la qual cosa propiciarà la reconciliació dels amants després de la seva darrera separació. Bé, suposo que acaba així, perquè he de confessar que en aquest moment vaig concloure que, pel bé de la meva família i de la meva salut mental, calia que apagués el televisor.
És "Sin compromiso" la pitjor pel·lícula de l'any? Em temo que no, i aquest és el problema.
6 comentaris:
Jo per sort no l'he vista perque per veure aquestes comedies haig de tenir un dia molt tonto... Una coseta, no creus que va ser la Demi Moore qui es va lligar el Aston Kutcher? je,je. Gràcis per avisar, per si de cas. Una abraçada.
Tens raó: devia ser ella. Una abraçada, David.
La vi y la encontré seca, quizás es como dices que no se decidía si ser seria o dejarse llevar, por un lado me pareció que Kutcher se veía un poco real y en cambio Portman parecía una versión fingida de una persona entre fresca y acomplejada, no entré en definirla que se me hacía confuso. Creo que Kutcher se mueve bien en éste tipo de cintas pero le falta una actriz semejante que pueda ser tan intrascedente como él para creernos el relato, yo te recomiendo del actor "muy parecido al amor", es un placer culposo pero me parece una comedia romántica dulce y entretenida pero por si acaso no esperes mucho tampoco, solo una pequeña recomendación personal. Un abrazo.
Mario, llevas toda la razón sobre el personaje de Natalie Portman; es confuso, nunca sabes de qué va. En cambio, y ahí también te doy la razón, el pesonaje de Ashton Kutcher resulta más inteligible -pero no especialmente interesante-; y no digo que sea mal actor, pero es que no le veo el carisma por ningún lado. Como sea, tomo nota de tu recomendación, aunque dejaré pasar un período de aclimatación.
Por cierto:
1. Me informa mi señora de que Kutcher y Demi Moore ya no están juntos. ¡Vaya!
2. Ayer ví otra comedia americana -mea culpa-, cutre pero infinitamente más divertida: "Jacuzzi al pasado" (Steve Pink, 2010). Pero ésta no es muy romántica y sí un poco escatológica (me gustan así, qué le voy a hacer). Con la excusa del viaje al pasado de sus protagonistas, ponen música de los ochenta.
Un abrazo.
Home, no pots demanar-hi molt a un paio com Reitman que a la seva filmografia tens "El pelotón chiflado" i "Alto! o mi madre dispara". La vaig veure un dia atrafegat pensant que seria una comedia per passar l´estona i perque sento curiositat per el tema (jo també vaig esser un "folla-amigo")però em va semblar fluixota i no hi ha quimica entre els protagonistes. Salut. Borgo.
Per a tu que tens experiència en el tema, la ineptitud del guió ha de resultar encara més evident. I no hi ha química, també tens raó en això. Natalie Portman té cert morbo a "Cisne negro", però normalment sembla asexuada. I això que va tenir un inici fulgurant a "Beautiful girls"... Salut.
Publica un comentari a l'entrada