UNA MUJER BAJO LA INFLUENCIA

"Una mujer bajo la influencia" (1974) és un dels títols més celebrats de John Cassavetes, sobretot per la interpretació superlativa de Gena Rowlands (esposa del director i actriu-fetitxe), en el paper d'una mare de família que malda per aconseguir certa normalitat en la seva vida quotidiana i li resulta difícil perquè pateix un seriós desequilibri emocional. El marit, un obrer de la construcció d'origen italià (Peter Falk), se l'estima i no és mala persona, però el seu caràcter una mica brusc no ajuda gaire. Finalment, les convencions socials són el llast que acaba per enfonsar la protagonista en el pou de la malaltia mental. Cassavetes, amb el seu estil característic de plans llarguíssims i seqüències en temps real, barreja hàbilment el retrat domèstic disfuncional amb un comentari implícit que pot remetre a la seva visió de la societat contemporània o, fins i tot, a l'experiència personal.

BOHEMIAN RAPSODY (i més)

De què va la història?

Un grup de rock anglès una mica vintage.

Tot va molt bé fins que un tercer provoca la discòrdia, l'acomiadament del mànager de tota la vida i la posterior segregació dels components.

Un retrobament final i un concert que és tot un èxit.

És aquest l'argument de "Bohemian Rapsody" (Bryan Singer, 2018)? De fet, sí, però jo estava pensant en "This Is Spinal Tap", incunable dirigit el 1984 per Rob Reiner, qui era a punt d'iniciar la seva etapa gloriosa ("Cuenta conmigo", "La princesa prometida", "Cuando Harry encontró a Sally", "Misery") i aquí debutava amb aquest fals documental que parodia sense pietat tots els documentals sobre grups de rock i la iconografia i situacions tòpiques que envolten aquestes formacions. Conté gags memorables com quan la càmera segueix els músics que caminen pel backstage en direcció a l'escenari... i es perden.

I sobre el film a major glòria de Freddy Mercury, què podem afegir? El tercer que provoca la discòrdia és un malvat autèntic, la qual cosa permet una mica de suspens afegit i també fa que tots els components de Queen semblin encara més bones persones; Freddy es va esgarriar una mica per culpa de les males companyies però les seves orgies eren només un recurs per alleujar la seva solitud, la tristesa que li produïa la forçosa separació de Mary Austin, el desig d'agradar al seu pare tan conservador, la recerca de la família que esperava trobar en la formació que manava (o no).

Orígens humils, primers passos, el camí de l'èxit, l'enfrontament amb EMI, l'auge, la caiguda, la redempció final. El film de Singer (acabat per Dexter Fletcher després de l'acomiadament del primer per desavinences amb l'actor Rami Malek) no defuig cap dels tòpics del gènere. I, probablement, sigui bastant fidel a la peripècia real del grup britànic i el seu líder carismàtic. I és una mica com la música del grup, ni massa bo ni massa original, però enganxa l'espectador de la mateixa manera que Queen es ficava el públic a la butxaca amb els seus directes. La composició de Malek, convertit en un sòsia de l'autèntic Freddy Mercury, contribueix a l'eficàcia de la proposta (i que ens permetin recuperar uns quants dels hits de la banda, només faltaria).

IL DIVO

Ens va agradar molt "La gran belleza" i una mica menys "La juventud". Però és un film com "Il divo" (2008) el que permet valorar el talent d'un dels pocs directors italians contemporanis realment interessants. Perquè convertir Giulio Andreotti, polític democrata-cristià que va ser primer ministre d'Itàlia en diverses etapes entre 1972 i 1992, personatge gris i sinistre com n'hi ha pocs, taciturn i avorrit fins a dir prou malgrat els seus vincles evidents amb la màfia, en un personatge fascinant, és meritori es miri com es miri (caldria destacar que Toni Servillo broda el paper sense gairebé canviar d'expressió en tota la pel·lícula). A partir d'un estil exuberant, Paolo Sorrentino obté un film paradoxalment introspectiu, en què darrere l'aspecte enigmàtic del protagonista s'oculta un profund conflicte moral que deriva de la impossibilitat de conciliar consciència cristiana -o, senzillament, humanitat- i pragmatisme polític. I també és una anàlisi molt intel·ligent dels mecanismes del poder i la corrupció inherent, actual tot i que ens parla de fets del segle passat.

"Il divo" certifica la facilitat amb què Sorrentino combina el realisme més cru amb un surrealisme molt particular. L'havíem acusat de copiar Fellini però aquest títol demostra millor que els posteriors la seva originalitat.

DOS PERSONAS

El 1945, després de "Dies Irae", Carl Theodor Dreyer dirigeix una pel·lícula molt modesta, almenys en aparença. Basada en una obra de teatre de W.O. Somin, "Dos personas", fent honor al seu títol, reuneix dos únics actors en un escenari gairebé únic. Dreyer no oculta l'origen teatral i només inclou un muntatge de titulars de premsa en l'inici, per situar el conflicte, i un flash-back al final per explicar els motius de Marianne, esposa del doctor Arne, en què ni tan sols veiem el tercer en discòrdia, només la seva ombra a la paret.

"Dos personas" sembla, en la seva primera meitat, un títol de suspens molt bàsic en forma i contingut. Però, a mesura que l'acció avança, es converteix en una història d'amor de trets quasi mítics, mentre el mestre Dreyer s'anima amb travellings circulars i mirades dels personatges al buit, anticipant les obres mestres que dirigiria en les dues dècades següents (una per dècada).

CLIMAX

Retrobem a "Climax" molts elements ja presents en títols anteriors de l'inefable Gaspar Noé: el pla-seqüència, el pla zenital, una càmera que dansa sobre els personatges, que també dansen i no paren quiets; els títols amb caràcters enormes de colors vius que interrompen l'acció de tant en tant, com en els films de Godard; la violència com a eix de la narració i, com a contrapunt, l'èxtasi originat en el sexe o les drogues; la violència exercida sobre infants o nonats (recordeu la puntada de peu de "Seul contre tous"?); i, per damunt de tot, la voluntat d'impactar l'espectador i involucrar-lo en una experiència total que a estones és hipnòtica i d'altres convida a fugir de la sala.

Estructurada en quadres (algú ha parlat d'una analogia amb la Divina Comèdia de Dante), presumptament basada en fets reals ocorreguts a mitjans dels noranta, presenta uns joves representants de la multiculturalitat francesa que practiquen dansa urbana i celebren una festa a l'edifici on assagen abans de dur el seu art fins als Estats Units. Ballen -espectacularment- en la primera escena. Després, parlen, quasi exclusivament de sexe i dels seus instints més primaris. Després, la sangria que tots beuen els causa un efecte estrany i, alliberats de qualsevol vestigi d'humanitat, inicien un ràpid descens als inferns mentre el color vermell omple la pantalla. Tot plegat amenitzat amb una completa banda sonora que inclou música electrònica, disco, una mica de tecno, una mica de rock, una mica d'Eric Satie.

Més divertida que "Enter the Void" (i més curta), el seu impacte àudio-visual a tots els nivells és inqüestionable. Argumentalment, és discutible i tirant a gratuïta, tot i que podria il·lustrar la relació entre un art (la dansa) que se centra en el cos i un comportament animal, propiciat per les drogues, regit pels instints i paradoxalment autodestructiu.

KIDDING

No crec que la sèrie de televisió "Kidding" sigui un gran èxit comercial; l'aposta és massa arriscada. Però és precisament aquest risc, la seva raresa, el que la fa interessant.

L'ha dirigida Michel Gondry i la protagonitza Jim Carrey, qui ja havia treballat amb el director en la celebrada "¡Olvídate de mí!". Carrey, no sé si feia falta recordar-ho, ha estat patint una greu crisi tant personal com professional; si "Kidding" ha estat concebuda com una teràpia, resulta idònia. El protagonista és el presentador i l'ànima d'una sèrie televisiva per a infants presumptament educativa en què canta cançons i parla amb ninots i altres actors disfressats d'animals (a l'estil de "Barrio Sésamo", per entendre'ns). El món de Mister Pickles té els ingredients necessaris perquè Carrey exploti el seu histrionisme i Gondry pugui introduir els elements naïf als quals sempre ha estat afeccionat. Però el senyor Pickles també és en Jeff a la vida real, que no és de color rosa com a la televisió: fa un any que va perdre un dels seus dos fills (bessons) en un accident de trànsit absurd i no és menys recent el seu divorci; no ha superat cap del dos traumes.

La contraposició entre aquests espais antagònics però també complementaris podia haver fonamentat un discurs exemplificant sobre la necessitat d'afrontar els revessos de la vida i l'esperit de superació, un d'aquests temes molt americans que de vegades provoquen vergonya aliena. Però, a falta de conèixer el final de la sèrie, diria que els interessos de Gondry van cap a una altra banda. Si més no, cada capítol presenta situacions que fluctuen entre el surrealisme i la incorrecció política i que inclouen relacions homosexuals ocultes (en un cas, dins d'una disfressa de cavall), una amant amb càncer terminal o un adolescent mig drogoaddicte, mentre els protagonistes van caient en el desconcert i la depressió.

PETRA

Vaig poder veure la darrera pel·lícula de Jaime Rosales en el marc de les tretzenes jornades del cineclubisme català -celebrades a Porto Cristo, Mallorca, els dies 19, 20 i 21 d'octubre d'enguany-, en una projecció seguida d'un col·loqui amb el mateix director, moderat pel nou soci d'honor de la Federació Catalana de Cineclubs Fernando Lara, periodista i escriptor cinematogràfic, ex-director de la Seminci de Valladolid i de l'Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA). Com veieu, un entorn erudit en què fins i tot les preguntes dels espectadors, tots cineclubistes veterans, eren de molt nivell; tant és així que Rosales va comentar que allò semblava França (sic).

Quan després de veure una pel·lícula gaudeixes de l'oportunitat d'escoltar les opinions del seu realitzador, el teu criteri personal perd rellevància i es veu irremeiablement condicionat. Jo volia preguntar-li què collons ens havia volgut explicar però no ho vaig fer perquè: en primer lloc, sóc molt tímid; en segon, les preguntes anaven gairebé totes referides a aspectes tècnics; i en tercer lloc, i no menys important, perquè Rosales va començar la seva al·locució explicant que havia volgut conciliar l'art i els interessos industrials; en altres paraules, que ha volgut fer una obra comercial, una pel·lícula que trobés un públic, a diferència de "Sueño y silencio" (2012), que seria, segons va confessar, el treball del qual se sent més satisfet però que ningú no va anar a veure. D'acord amb aquesta premissa, l'argument de "Petra", un fulletó en tota regla, seria poc més que una excusa per treballar la forma. Rosales diu que existeixen dues formes de narrar: la pròpia del cinema nord-americà clàssic, en què la història resulta transparent, i una altra de moderna, de la qual ell es considera hereu, en què se li demana al públic certa implicació. Llavors, "Petra" és un melodrama d'arrel clàssica que remet a la tragèdia grega (així ho suggereix el títol, que van preferir a l'original que era, precisament, "Melodrama"), però narrat de manera "moderna", a través de sumptuosos moviments de càmera (està filmada íntegrament amb steadycam) que juguen amb l'off visual i estructurat en capítols voluntàriament desordenats que anuncien el contingut de cada un d'ells prevenint l'espectador sobre els esdeveniments immediats i el destí dels personatges, víctimes de la maldat del demiürg que representa en Jaume, l'escultor català interpretat per Joan Botey, actor no professional propietari de la finca en què transcorre quasi tota l'acció.

Dit això, opino que "Petra" és una pel·lícula de factura visual exquisida, amb una interpretació superlativa de Bárbara Lennie, però que acusa certa fredor, no sé si deguda a aquest distanciament de l'aspecte purament argumental. Tot i que tampoc no es tracta d'una història sense interès; potser li falta definir els seus objectius però té un component freudià força curiós, aquesta obsessió per matar el pare que plana sobre un drama al voltant de la mentida, la humiliació, l'incest o la violència (en el fons, Rosales continua fidel a si mateix).

Com sigui, després de sentir-lo parlar i d'haver vist aquest i altres dels seus films, penso que Jaime Rosales és un dels realitzadors més dotats i valents del nostre cinema; també un hàbil orador i un senyor molt intel·ligent que il·lustra amb saviesa i claredat conceptes prou interessants. Per exemple, quan va explicar que la "posada en escena", segons ell, es tracta només de la disposició dels actors en relació a l'escenari i no de la ubicació i moviments de la càmera, que ve després i que seria la "posada en quadre".

Rosales i Lara:

I aprofito per dir que aquestes jornades cineclubistes, a les quals feia temps que no assistia, van resultar particularment entranyables, per l'entorn privilegiat i, sobretot, l'oportunitat de compartir taula i copes amb cinèfils de tot el territori català. L'assemblea va ser particularment divertida quan, en l'apartat de precs i preguntes, una jove cinèfila de Manacor va reclamar la paritat de gènere en la junta i un curs d'empoderament per a les dones, qüestió que va ser contestada per altres fèmines més veteranes que asseguraven no haver-se sentit mai discriminades ni compartir aquesta moda feminista (la paraula "moda" va fer elevar el to de la discussió mentre els cineclubistes homes optàvem per un silenci prudent). Un altre dels temes debatuts va ser la necessitat d'acollir membres més joves, ja que tots som molt vells, massa vells.

L'any passat, l'assemblea es va celebrar a Vic, on tenen un cineclub molt actiu i molt longeu i dels pocs que ha resolt satisfactòriament aquest relleu generacional. En Quim n'és el màxim responsable en l'actualitat i encara recordo quan començava a participar en l'associació i intentava que els components més veterans acceptessin de bon grat la seva aposta pel cinema made in Hong Kong; llavors encara manava l'Andreu, un enamorat del cinema, senzill, proper i molt bona persona. L'acta de l'assemblea de Vic s'hi referia amb unes paraules que quasi em van fer saltar les llàgrimes:

"En Quim Crusellas del cineclub Vic va llegir la glossa de l'Andreu Roca: "Va ser a principis dels 90 que la veu greu i cinematogràfica de l'Andreu va deixar anar: "Crusellas, entra a la junta de Cineclub Vic, que necessitem sang nova, collons!" I amb frases d'aquesta profunditat i elegància també analitza les pel·lícules que veu: "Ja has vist el nou Blade Runner? És de collons!" Un pou de saviesa cinematogràfica i un model d'anàlisi a imitar.

L'Andreu Roca no sé si es desperta molt d'hora, molt d'hora, però va a dormir tard, molt tard. Les reunions de junta al Casino de Vic s'allargaven sempre i es convertien en tertúlies de cine, en autèntiques lliçons regades d'anècdotes i bon humor ... L'Andreu va arribar a la presidència de Cineclub Vic l'any 1974, coincidint amb la constitució de l'Assemblea de Catalunya a Osona. El seu mandat, marcat per la transició política, amb molts socis donant-se de baixa perquè el cineclub ja no era aquell espai alternatiu on parlar de política, i sense l'aixopluc del bisbat, va ser una travessia pel desert. Malgrat l'aparent mort del franquisme, amb la possibilitat de fer una programació lliure i més diversa, el descens de socis i els canvis socials i polítics van deixar l'entitat desemparada, i va sobreviure com una pel·lícula de Sèrie B, amb poc pressupost però amb molta resistència i ganes d'arribar al públic. Per això cal reivindicar l'etapa de l'Andreu com una de les més importants de la història de l'entitat. Gràcies a la seva tossuderia, a la defensa del nou cinema autoral hereu del maig del 68, la recuperació de títols prohibits durant la dictadura, i de l'afiliació a la Federació Catalana de Cineclubs (el 1984), l'entitat avui continua viva. Si avui hi ha un Cineclub Vic que ha programat ininterrompudament des de 1958 és en bona part gràcies a l'Andreu. Durant els anys de la seva presidència van passar pel cineclub títols com BLOW-UP, L'ATALANTE, PICKPOCKET, A BOUT DE SOUFFLE, ALPHAVILLE, FREAKS, CUL DE SAC, EL SETÈ SEGELL o ELS 400 COPS..."


Gràcies al Quim, a l'Andreu i a tots els quims i andreus que han fet possible la pervivència dels cineclubs!

TITANIC

Del resum del meu treball en el post que feia 1.000, ha quedat bastant palès que les superproduccions comercials, sobretot les del segle XX, han tingut una presència relativament escassa al bloc.

Sense voler canviar els meus mètodes, parlar de "Titanic" (James Cameron, 1997) podria pal·liar mínimament aquest desajust.

El film va constituir un èxit sense precedents, però que això no ens dugui a engany. A diferència de la majoria de superproduccions actuals en què els responsables juguen sobre segur, James Cameron, després d'un seguit d'èxits comercials en els gèneres de ciència-ficció i d'aventures ("Terminator", "Aliens", "Mentiras arriesgadas"), es va arriscar moltíssim. La producció era caríssima i, abans de l'estrena, molts auguraven un naufragi només comparable al del vaixell protagonista. Tothom coneixia el final de l'aventura, de manera que el suspens no estava gens garantit. A més, no va dubtar a l'hora d'introduir una trama amorosa com a epicentre del relat, romàntica però escassament original, protagonitzada per un noi pobre i una noia de casa bona promesa d'un milionari impresentable.

Però el talent narratiu desplegat per Cameron supera tots els obstacles: atorga relleu a tots els personatges, fins i tot els molt secundaris; la història d'amor és emocionant; mostra la catàstrofe amb tal perícia i luxe de detalls que ja no importa que en coneguem el desenllaç; ens enganxa amb les escenes en què la Rose i el Jack intenten escapar de l'aigua que inunda el vaixell; i brinda moments tan sorprenents i alhora emotius com el concert a coberta enmig del caos (detall rigorosament històric, d'altra banda). La poesia del moment en què Jack fa el retrat de la Rose, o l'escena en què alguns passatgers juguen a futbol amb els trossos de gel de l'iceberg que ha caigut sobre la coberta, ignorants del desastre imminent, o el moment en què el capità, advertit de la dificultat d'anticipar el perill amb una mar tan plana, observa la llimona surant en la seva tassa de te, són alguns exemples de la capacitat de Cameron de fer cinema en estat pur.

TODOS LO SABEN

L'iranià Asghar Farhadi ("Nader i Simin, una separació", "El viajante") viatja a una terra per a ell exòtica (Espanya) però trepitja territori conegut, ja que novament planteja un drama familiar que s'origina en les mentides i els conflictes soterrats i que condueix a un greu dilema. Un argument de suspens pròxim al fulletó sembla allunyar-lo de la subtilesa dels treballs en el seu país d'origen. Però "Todos lo saben" (2018) està ben construïda, realitzada amb elegància i, sobretot, molt ben interpretada per una colla d'actors llatins d'autèntic luxe: Penélope Cruz, Javier Bardem, Ricardo Darín, Eduard Fernández, Bárbara Lennie, Elvira Mínguez, Ramón Barea, Inma Cuesta, entre d'altres.

PASAJE A LA INDIA

David Lean va dirigir "Pasaje a la India" el 1984, catorze anys després del fracàs immerescut de "La hija de Ryan".

Es tracta d'una adaptació d'una novel·la d'E.M. Forster (autor que James Ivory va portar al cinema fins a tres vegades -"Una habitación con vistas", "Maurice", "Regreso a Howards End"-) en què denuncia el racisme dels britànics en la seva aventura colonial, en el fons no gaire memorable si n'exceptuem la invenció del gintònic. El protagonisme de la història es reparteix entre una jove anglesa que va de moderna tot i que resulta ser una reprimida, la seva futura sogra i el seu promès, molt diferents entre si, un metge indi molt bondadós malgrat la seva afició a visitar els bordells de Bombai i, finalment, un britànic (James Fox) crític amb els seus compatriotes i que serà l'únic que restarà fidel al seu amic, el metge, quan l'acusin d'haver agredit sexualment la noia blanca (de tots és sabut, segons el fiscal del judici, que els foscos se senten atrets irremeiablement per les persones de pell més clara).

"Pasaje a la India" no és tan espectacular com els treballs anteriors del director, tot i que l'escena a les coves misterioses de Malabar, eix de l'argument, és tan física, intensa i misteriosa com calia. El film destaca, sobretot, per l'amor que Lean mostra cap als seus personatges, amb les seves contradiccions i febleses, reflex de les contradiccions d'un sistema colonial condemnat a desaparèixer.

CARAS Y LUGARES

Agnès Varda, la mítica directora de "Cléo de 5 à 7", s'ajunta amb un jove fotògraf i artista conegut com a JR, una mica misteriós i lacònic, i junts recorren els pobles de França en una furgoneta fotomaton per retratar gent anònima i adornar amb les seves imatges en blanc i negre, revelades en formats enormes, parets de cases que cauen a trossos, murs de fàbriques o contenidors del port de Le Havre.

Aquest és, ni més ni menys, l'argument de "Caras y lugares" (en la traducció es perd el joc de paraules de l'original "Visages Villages", que no serà l'únic que escoltem al llarg del film). Però aquesta col·laboració entre la nonagenària realitzadora i el jove artista conceptual, entre el documental i la road movie, està molt lluny de resultar pretensiosa o gratuïta. Ans al contrari, és una experiència sorprenent i fascinant que celebra la vida mentre ens mostra la seva fugacitat; és un cant a l'amistat i a la gent senzilla, que, no sabem si casualment o no, contraposa a l'antipatia d'un Jean-Luc Godard erigit en coprotagonista sense aparèixer en cap fotograma. El film, molt emotiu, es construeix a partir de la mirada dels seus protagonistes tot i que, no menys paradoxalment, Varda té greus problemes de visió i JR sempre duu ulleres fosques sense atendre els precs de la directora perquè se les tregui.