El 1945, després de "Dies Irae", Carl Theodor Dreyer dirigeix una pel·lícula molt modesta, almenys en aparença. Basada en una obra de teatre de W.O. Somin, "Dos personas", fent honor al seu títol, reuneix dos únics actors en un escenari gairebé únic. Dreyer no oculta l'origen teatral i només inclou un muntatge de titulars de premsa en l'inici, per situar el conflicte, i un flash-back al final per explicar els motius de Marianne, esposa del doctor Arne, en què ni tan sols veiem el tercer en discòrdia, només la seva ombra a la paret.
"Dos personas" sembla, en la seva primera meitat, un títol de suspens molt bàsic en forma i contingut. Però, a mesura que l'acció avança, es converteix en una història d'amor de trets quasi mítics, mentre el mestre Dreyer s'anima amb travellings circulars i mirades dels personatges al buit, anticipant les obres mestres que dirigiria en les dues dècades següents (una per dècada).
2 comentaris:
A mí esta peli me sorprendió mucho en su día (para bien). Es verdad lo de su origen teatral, pero mantener la peli con tan pocos personajes, en una casa y que no pareciera (que no lo parecía) una obra de teatro, tiene su mérito.
La tengo un poco olvidada, pero no me importaría revisarla.
Un saludo.
No había visto esta película. Al principio, pensé que iría por otros derroteros no muy originales pero al final me sorprendió gratamente.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada