KIDDING

No crec que la sèrie de televisió "Kidding" sigui un gran èxit comercial; l'aposta és massa arriscada. Però és precisament aquest risc, la seva raresa, el que la fa interessant.

L'ha dirigida Michel Gondry i la protagonitza Jim Carrey, qui ja havia treballat amb el director en la celebrada "¡Olvídate de mí!". Carrey, no sé si feia falta recordar-ho, ha estat patint una greu crisi tant personal com professional; si "Kidding" ha estat concebuda com una teràpia, resulta idònia. El protagonista és el presentador i l'ànima d'una sèrie televisiva per a infants presumptament educativa en què canta cançons i parla amb ninots i altres actors disfressats d'animals (a l'estil de "Barrio Sésamo", per entendre'ns). El món de Mister Pickles té els ingredients necessaris perquè Carrey exploti el seu histrionisme i Gondry pugui introduir els elements naïf als quals sempre ha estat afeccionat. Però el senyor Pickles també és en Jeff a la vida real, que no és de color rosa com a la televisió: fa un any que va perdre un dels seus dos fills (bessons) en un accident de trànsit absurd i no és menys recent el seu divorci; no ha superat cap del dos traumes.

La contraposició entre aquests espais antagònics però també complementaris podia haver fonamentat un discurs exemplificant sobre la necessitat d'afrontar els revessos de la vida i l'esperit de superació, un d'aquests temes molt americans que de vegades provoquen vergonya aliena. Però, a falta de conèixer el final de la sèrie, diria que els interessos de Gondry van cap a una altra banda. Si més no, cada capítol presenta situacions que fluctuen entre el surrealisme i la incorrecció política i que inclouen relacions homosexuals ocultes (en un cas, dins d'una disfressa de cavall), una amant amb càncer terminal o un adolescent mig drogoaddicte, mentre els protagonistes van caient en el desconcert i la depressió.