dimecres, 11 de juny del 2014

STAVISKY


Després del fracàs de "Je t'aime, je t'aime" (1968), una insòlita incursió en el gènere de la ciència-ficció, Alain Resnais es va prendre un temps de repòs i de reflexió i no va ser fins el 1974 que va tornar a dirigir un llargmetratge, novament amb guió de Jorge Semprún. "Stavisky" aborda la figura de l'estafador que va protagonitzar a començaments dels anys trenta un escàndol financer tan majúscul que va propiciar la caiguda del govern; i, de retruc, l'expulsió de França de Trostky, qui s'hi havia refugiat.

Belmondo incorpora l'equívoc personatge i Resnais el retrata amb freda objectivitat, fent més evidents les seves contradiccions: pot ser un idealista i un cínic, un seductor o un pertorbat, un espavilat que s'enriqueix a costa de la mateixa societat decadent i mesquina que finalment el converteix en la seva víctima.

No és un dels films més brillants del director. Visualment, recorda altres títols "retro" que llavors estaven de moda (el mateix any, "El gran Gatsby" s'estrenava a l'altra banda de l'Atlàntic), però amb menys gràcia; Resnais incorpora els seus ja característics flash-backs i flash-forwards, però no queda ni rastre de la sumptuosa posada en escena de títols com "Hiroshima Mon Amour" o "El año pasado en Marienbad". Les escenes al teatre que regentava Stavisky anuncien una de les passions del director francès, que seria determinant en títols posteriors.

dimarts, 10 de juny del 2014

TABÚ


El portugès Miguel Gomes aborda a "Tabú" (2012) el passat colonial del seu país, encara que sigui només com a teló de fons d'una intensa i tràgica història d'amor, explicada, després d'un pròleg innecessàriament llarg (una hora de metratge), mitjançant un seguit d'estampes d'una sobrietat i d'un primitivisme que enllacen amb el cinema mut (impressió reforçada per la fotografia en blanc i negre i l'absència de diàleg, substituït per la veu en off).

L'aposta estil·lística del director provoca una certa estranyesa i fins i tot la sospita que no és capaç de narrar de manera convencional un melodrama pur. En contrapartida, afavoreix un to oníric que funciona prou bé com a metàfora del somni colonial i el lament pels paradisos perduts, als quals al·ludeix obertament el film.

diumenge, 8 de juny del 2014

FRANCIS FORD COPPOLA # 1: CONSIDERACIONS PRÈVIES


No t'ho prenguis així, home!

Feia temps que em voltava pel cap fer un monogràfic sobre aquest director, i semblava obligat. Els dos posts que l'agost de 2009 inauguraven aquest bloc (fa quasi cinc anys!) parlaven de "Youth Without Youth" i de com n'era d'estrany que un director de la fama d'en Coppola tingués seriosos problemes a l'hora d'estrenar una pel·lícula al nostre país (finalment, no ho va aconseguir, i no va ser fins fa un any que vaig poder-la veure, a Filmin). Ja havia repassat, amb la millor voluntat, l'obra de gent com Brian De Palma, Steven Spielberg i Martin Scorsese, tots ells representants del "Nou Hollywood", que es va imposar a les pantalles al llarg dels anys setanta (coincidint doncs amb la meva adolescència, l'època en què vaig aprendre a estimar el cinema); i, de tota la colla, Francis Ford Coppola n'era llavors el número ú.

El fet d'haver ja dedicat (el 2010) sengles entrades a les tres parts d'"El padrino", em frenava potser una mica.

Per cert, vaig veure la primera part l'any 1973, quan tenia només dotze anys: era la primera vegada que els pares em prenien al cinema per veure una pel·lícula "no apta" i devia influir la meva plorera davant la negativa inicial; jo no era, com us podeu imaginar, tan cinèfil com sóc ara i la meva educació cinematogràfica es limitava a les pel·lícules reservades als nens, que eren els pèplums i les de Louis de Funes. Però comprava el "Teleprograma", i feia temps que les impactants imatges en blanc i negre d'aquella història de mafiosos obrien la secció de la cartellera, i havíen despertat la meva curiositat. Finalment, els pares em van prendre al cinema perquè callés, un dissabte a la nit -després, es va convertir en una tradició-. En aquella època, el cinema Kursal d'Igualada (potser heu sentit a parlar de la seva recent desaparició) oferia, com tots els altres, un programa doble en sessió contínua. Els meus pares arribaven al cinema quan els rotava, sempre a mitja pel·lícula, que normalment, era la "dolenta"; després veiem la "bona" tota seguida i empalmàvem amb el tros del principi de la primera, fins que el meu pare deia "això ja ho hem vist", que volia dir que tornàvem cap a casa. El dia d'"El padrino" era diferent, ja que, atès el seu metratge, projectaven només aquesta pel·lícula. De manera que la vaig començar a veure pel mig (això em semblaria avui aberrant, però en aquell moment no em va importar gaire); no la vaig veure des de l'escena del casament sinó que em vaig estrenar amb el tiroteig al pont que deixa Santino convertit en colador; no seria estrany que això hagués potenciat l'impacte que em va provocar la seva visió. De tota manera, més enllà de la violència terrible de les imatges, també em va impressionar el fet que es tractés d'una pel·lícula "adulta", en la qual els "bons" no eren herois d'una peça, com passava als pèplums, i fins i tot actuaven fora de la llei.

Vaig veure la segona part també quan es va estrenar al poble, amb un retard considerable, ja que no va ser fins al 1977 (i és un títol del setanta-quatre). Llavors, després de la inauguració de la Sala Especial al cinema Tarragona (un altre dels set o vuit cinemes que teníem llavors), havía vist pel·lícules de Fellini, Visconti, Bergman, Kubrick o Pasolini i ja estava força curtit. Però em va tornar a impactar.

Dos anys més tard, estudiava a Barcelona i veia les estrenes quan tocava. Vaig veure "Apocalypse Now" al Nuevo Cinerama, amb unes condiciones de so i imatge òptimes, i us puc assegurar que fou una experiència irrepetible. En fi, són els avantatges de tenir una edat.

Com anava dient abans d'aquesta explosió nostàlgica, havia anat postergant aquest monogràfic; però el moment s'acostava: fa poc, Canal + va passar el darrer treball del director, "Twixt". Ja només em quedaven per veure, de la seva filmografia oficial, "Dementia 13" -tot i que tenia el devedé fa anys- i "Tetro". L'aparició d'un monogràfic sobre Coppola a la revista "Dirigido por" m'ha acabat de decidir: he vist "Dementia 13", veuré "Tetro" si encara la trobo a Filmin, i em disposo a inaugurar aquest treball. Sens dubte, l'esplèndid estudi a la encara millor revista de cinema que tenim al país m'ajudarà en els meus comentaris, però -insisteixo- ja ho tenia al cap.

I un altre senyal: una disfressa de coronel Kilgore al recent Saló del Còmic de Barcelona (res com l'olor del napalm al matí!):


A diferència de molts directors-autors, les pel·lícules de Coppola no s'assemblen gaire entre elles, més enllà d'algunes constants que anirem destacant; fins i tot qualitativament, no tenen res a veure títols com "El padrino" o "Apocalypse Now" amb d'altres com "Jack" o "Twixt". Però la nota comú i, alhora l'explicació d'aquesta diversitat, radica en la passió del director pel cinema, en la seva necessitat visceral d'experimentar, de reinventar-se a cada pel·lícula, encarant cada producció com si fos la primera i hagués de ser l'última. Fa molts anys, un amic que escoltava el programa radiofònic de Carlos Pumares va esmentar l'afirmació d'aquest senyor segons la qual Coppola "feia cinema", gens redundant si entenem que es referia a fer CINEMA, amb majúscules.

dijous, 29 de maig del 2014

LA GUERRA HA TERMINADO


El 1966, Alain Resnais dirigeix "La guerra ha terminado", sobre un guió més o menys autobiogràfic de Jorge Semprún. Yves Montand interpreta Diego, un espanyol membre del Partit Comunista que viu exilat a París però viatja a Espanya sovint, de manera clandestina, per organitzar la resistència; ens trobem en un moment especialment delicat perquè sovintegen les detencions i per la perspectiva d'una hipotètica vaga general que podria acabar amb el règim franquista.

El film comença quan Diego travessa la frontera cap a França -amb alguns problemes- i acaba quan viatja a Barcelona per a una difícil missió. No s'està gaire temps a París, però en té prou per buscar-se una amant (una joveníssima Geneviève Bujold) i apaivagar les ànsies de la seva parella (Ingrid Thulin), assistir a avorrides reunions amb els seus camarades i fumar uns mil cartrons de Gauloises.

Montand defensa molt bé un personatge dubitatiu, que es mou en terra de ningú, dividit entre dos països, dues dones, dues maneres d'encarar la lluita clandestina; tot i que no podem evitar la sospita que Semprún ofereix de si mateix un retrat idealitzat, el d'una mena de James Bond en versió existencialista. La confrontació entre una mirada ideal i la realitat més prosaica s'estén a la reflexió que centra la història: quin és el sentit de la utopia revolucionària en un moment en què ja ha plogut força des de la Guerra Civil i, a Espanya, el règim de Franco suborna les consciències amb el 600 i la televisió de dos canals, amb l'ajuda inestimable de les divises aportades pels francesos i les franceses amb bikini?

La dualitat abasta la pel·lícula en si mateixa. "La guerra ha terminado" és un assaig que Resnais narra amb el seu característic estil experimental però és igualment un thriller apassionant i prou accessible. Conseqüentment, el film va ser un dels escassos èxits comercials en la carrera del director i, alhora, va assolir un gran prestigi crític, amb premi del Cercle de Crítics de Nova York i nominació a l'Òscar inclosos.

Com a curiositat, en el paper d'un francès anarquista trobem un jove José María Flotats. Ni de bon tros, la seva interpretació era tan afectada com les seves recents performances.

Una escena d'amor de Resnais:

diumenge, 25 de maig del 2014

500 + 1

M'adono que la darrera entrada (sobre el finat Gordon Willis) era la que feia 500. Celebrem-ho recordant alguns dels posts més musicals d'aquest bloc que és a punt de fer cinc anys:







dijous, 22 de maig del 2014

HOMENATGE A GORDON WILLIS

Gordon Willis, el director de fotografia que il·luminava a partir de la foscor, que Coppola va fitxar per a "El padrino" després de veure el seu treball a "Klute" (Alan J. Pakula, 1971), i que va col·laborar en els millors treballs de Woody Allen, ha mort. Portava temps jubilat, no va ser un dels més prolífics dintre del seu ofici i mai no va treballar de cara a la galeria. En qualsevol cas, ha estat un mestre indiscutible i la majoria dels seus treballs han passat a la història.

"Klute", de Pakula, inspiració de Coppola:








Fotografia vintage per a "El padrino II":



Allen:










Pakula:



I un títol de culte:


diumenge, 18 de maig del 2014

LA CAZA


Les escenes inicials de "La caza" (Thomas Vinterberg, 2012), només aparentment desvinculades del drama que seguirà, serveixen per orientar el discurs del film: uns gamarussos es banyen en un estany gèlid per celebrar l'arribada de l'hivern; després, els mateixos gamarussos cacen uns cèrvols indefensos. Comportament gregari i violència salvatge disfressada de civilització, que el protagonista haurà de patir en la seva carn en un procés de linxament d'una lògica tan absurda com implacable.

"La caza" podria haver estat senzillament un thriller de fals culpable, però té un objectiu més ambiciós: retratar l'home contemporani com el llop que mai no ha deixat de ser; enfrontar-nos als nostres instints més primaris, a la injustícia i la crueltat quotidianes. Amb una posada en escena tan gèlida com el poblet en què transcorre l'acció i la brillant interpretació de Mads Mikkelsen, l'ex-Dogma Vinterberg aconsegueix un film intens, aterridor, finalment didàctic: no et fïis de les aparences ni busquis feina en una llar d'infants.

divendres, 16 de maig del 2014

BESTIAS DEL SUR SALVAJE


La petita Hushpuppy viu en una zona pantanosa prop de Nova Orleans que hom anomena "La Banyera", segurament per la seva proclivitat a quedar negada per les aigües. Allà no hi ha res perdurable: les cabanes s'ensorren, les dones se'n van i la vida s'escola entre glopades d'alcohol barat. Potser és per això que la Hushpuppy se sent lliure i, alhora, lligada indisolublement al territori que trepitja amb les seves botes blanques, amenaçat pel fang i per la civilització.

El novell director Benh Zeitlin, a "Bestias del sur salvaje" (2012), mostra aquest univers en procés d'extinció i extrau poesia del detritus a través de la mirada voraç i de la imaginació febril de la nena protagonista, interpretada per Quvenzhané Wallis, la millor actriu de la seva generació -té sis anys!-.

dissabte, 10 de maig del 2014

SNOWPIERCER


Hi ha molts exemples de distòpies en què els sobrevivents d'una catàstrofe apocalíptica s'arrengleren en dos bàndols, el dels miserables que mengen merda, d'una banda, i uns quants privilegiats que viuen com a reis, d'una altra.

Si afegim que surten John Hurt fent de líder rebel i Ed Harris exercint de demiürg, podem arribar a pensar que el darrer film del coreà Bong Joon-ho ("Memories of Murder", "The Host") no és el súmmum de l'originalitat.

Però "Snowpiercer (Rompenieves)", adaptació de la novel·la gràfica "Le transperceneige", de Jean-Marc Rochette i Jacques Loeb, es desmarca de productes similars gràcies a una idea d'enorme potencial visual i metafòric: tots els sobrevivents -és a dir, la humanitat sencera- viatgen dalt d'un tren reconvertit en moderna Arca de Noè que recorre a tota velocitat un món cobert de glaç sense deturar-se mai. El film mostra aquest univers a partir de la revolta d'uns quants infortunats que viatgen a la cua i del camí, ple de revelacions, que recorren per arribar a primera classe i a la màquina dissenyada pel poderós senyor Wilford. Algunes situacions no són gaire versemblants, però el conjunt, gràcies a un treball de posada en escena francament brillant, esdevé eficaç i dotat d'una rara poesia.

dimarts, 6 de maig del 2014

MURIEL OU LE TEMPS D'UN RETOUR


"Muriel ou le temps d'un retour" (1963) és el tercer llargmetratge dirigit per Alain Resnais. Novament, el tema de la memòria és central, però a través d'enfocaments diversos: la protagonista, Hélène (Delphine Seyrig), es guanya la vida venent mobles antics, que guarda a casa seva (i es reventa els ingressos al casino); rep la visita d'un antic amant que li parlarà d'un passat més imaginari que real; mentrestant, el seu fillastre una mica raret viu turmentat pel record d'una noia anomenada Muriel que, segons sembla, ell i altres soldats van torturar durant la recent guerra d'Algèria.

Resnais experimenta amb el muntatge i alterna escenes llargues, com un sopar i un dinar en ambdós extrems del metratge, amb altres de brevíssimes que mostren els protagonistes deambulant per Boulogne-Sur-Mer, una ciutat de províncies que adquireix un protagonisme destacat i atorga al film un aire chabrolià. El muntatge d'aquestes seqüències eludeix les referències temporals, la qual cosa pot despistar l'espectador però resulta conseqüent amb el discurs sobre el pas del temps, la memòria i la impostura.

dissabte, 3 de maig del 2014

HISTÒRIA DE LA MEVA MORT


Vaig dir a propòsit d'"Honor de cavalleria" (2006) que la idea de filmar els temps morts de les aventures d'en Quixot i Sancho Panza em semblava una poca-soltada.

El punt de partida d'"Història de la meva mort" (2013) resulta més interessant: una hipotètica trobada enmig dels Càrpats entre Giacomo Casanova i el comte Dràcula; el primer representa la llum del racionalisme i, el segon, la foscor del romanticisme. Un viatge de la llum cap a la foscor en sentit tan metafòric com literal: a mesura que la pel·lícula avança, la nit i la violència s'imposen; la paraula, molt present a la primera meitat, acaba sent substituïda pel crit gutural del príncep de les tenebres.

Albert Serra recorre novament a actors no professionals i, tot i que el poeta i gestor cultural Vicenç Altaió defensa prou bé el personatge de Casanova, la resta d'actuacions són una mica zombis. Conforme a l'estil contemplatiu del director, hi ha moltes escenes de grup en què no passa gran cosa, i tenim la sensació d'assistir a un pessebre vivent. El film té idees brillants, com quan Casanova i Dràcula fan sagnar una noia endormiscada, el primer masturbant-la i el segon clavant-li els ullals com és preceptiu (una escena plàsticament impecable), i moments xocants i escatològics: Casanova menja tota l'estona i elimina el menjar en una estampa molt explícita, que fa exclamar el seu criat Pompeu (l'inefable Lluís Serrat, el Santxu d'"Honor de cavalleria") "si que has d'allò!". Del conjunt d'encerts i despropòsits en resulta un film inclassificable, pretensiós i ridícul, mancat de ritme, fins i tot exasperant, alhora curiós i agosarat. Albert Serra és com un nen -una mica malcriat mentre li vagin donant premis- i filma com un nen, la qual cosa només garanteix una mirada diferent. Potser encara m'acabarà caient simpàtic!