FRANCIS FORD COPPOLA # 1: CONSIDERACIONS PRÈVIES

No t'ho prenguis així, home!

Feia temps que em voltava pel cap fer un monogràfic sobre aquest director, i semblava obligat. Els dos posts que l'agost de 2009 inauguraven aquest bloc (fa quasi cinc anys!) parlaven de "Youth Without Youth" i de com n'era d'estrany que un director de la fama d'en Coppola tingués seriosos problemes a l'hora d'estrenar una pel·lícula al nostre país (finalment, no ho va aconseguir, i no va ser fins fa un any que vaig poder-la veure, a Filmin). Ja havia repassat, amb la millor voluntat, l'obra de gent com Brian De Palma, Steven Spielberg i Martin Scorsese, tots ells representants del "Nou Hollywood", que es va imposar a les pantalles al llarg dels anys setanta (coincidint doncs amb la meva adolescència, l'època en què vaig aprendre a estimar el cinema); i, de tota la colla, Francis Ford Coppola n'era llavors el número ú.

El fet d'haver ja dedicat (el 2010) sengles entrades a les tres parts d'"El padrino", em frenava potser una mica.

Per cert, vaig veure la primera part l'any 1973, quan tenia només dotze anys: era la primera vegada que els pares em prenien al cinema per veure una pel·lícula "no apta" i devia influir la meva plorera davant la negativa inicial; jo no era, com us podeu imaginar, tan cinèfil com sóc ara i la meva educació cinematogràfica es limitava a les pel·lícules reservades als nens, que eren els pèplums i les de Louis de Funes. Però comprava el "Teleprograma", i feia temps que les impactants imatges en blanc i negre d'aquella història de mafiosos obrien la secció de la cartellera, i havíen despertat la meva curiositat. Finalment, els pares em van prendre al cinema perquè callés, un dissabte a la nit -després, es va convertir en una tradició-. En aquella època, el cinema Kursal d'Igualada (potser heu sentit a parlar de la seva recent desaparició) oferia, com tots els altres, un programa doble en sessió contínua. Els meus pares arribaven al cinema quan els rotava, sempre a mitja pel·lícula, que normalment, era la "dolenta"; després veiem la "bona" tota seguida i empalmàvem amb el tros del principi de la primera, fins que el meu pare deia "això ja ho hem vist", que volia dir que tornàvem cap a casa. El dia d'"El padrino" era diferent, ja que, atès el seu metratge, projectaven només aquesta pel·lícula. De manera que la vaig començar a veure pel mig (això em semblaria avui aberrant, però en aquell moment no em va importar gaire); no la vaig veure des de l'escena del casament sinó que em vaig estrenar amb el tiroteig al pont que deixa Santino convertit en colador; no seria estrany que això hagués potenciat l'impacte que em va provocar la seva visió. De tota manera, més enllà de la violència terrible de les imatges, també em va impressionar el fet que es tractés d'una pel·lícula "adulta", en la qual els "bons" no eren herois d'una peça, com passava als pèplums, i fins i tot actuaven fora de la llei.

Vaig veure la segona part també quan es va estrenar al poble, amb un retard considerable, ja que no va ser fins al 1977 (i és un títol del setanta-quatre). Llavors, després de la inauguració de la Sala Especial al cinema Tarragona (un altre dels set o vuit cinemes que teníem llavors), havía vist pel·lícules de Fellini, Visconti, Bergman, Kubrick o Pasolini i ja estava força curtit. Però em va tornar a impactar.

Dos anys més tard, estudiava a Barcelona i veia les estrenes quan tocava. Vaig veure "Apocalypse Now" al Nuevo Cinerama, amb unes condiciones de so i imatge òptimes, i us puc assegurar que fou una experiència irrepetible. En fi, són els avantatges de tenir una edat.

Com anava dient després d'aquesta explosió nostàlgica, havia anat postergant aquest monogràfic; però el moment s'acostava: fa poc, Canal + va passar el darrer treball del director, "Twixt". Ja només em quedaven per veure, de la seva filmografia oficial, "Dementia 13" -tot i que tenia el devedé fa anys- i "Tetro". L'aparició d'un monogràfic sobre Coppola a la revista "Dirigido por" m'ha acabat de decidir: he vist "Dementia 13", veuré "Tetro" si encara la trobo a Filmin, i em disposo a inaugurar aquest treball. Sens dubte, l'esplèndid estudi a la encara millor revista de cinema que tenim al país m'ajudarà en els meus comentaris, però -insisteixo- ja ho tenia al cap.

I un altre senyal: una disfressa de coronel Kilgore al recent Saló del Còmic de Barcelona (res com l'olor del napalm al matí!):

A diferència de molts directors-autors, les pel·lícules de Coppola no s'assemblen gaire entre elles, més enllà d'algunes constants que anirem destacant; fins i tot qualitativament, no tenen res a veure títols com "El padrino" o "Apocalypse Now" amb d'altres com "Jack" o "Twixt". Però la nota comú i, alhora l'explicació d'aquesta diversitat, radica en la passió del director pel cinema, en la seva necessitat visceral d'experimentar, de reinventar-se a cada pel·lícula, encarant cada producció com si fos la primera i hagués de ser l'última. Fa molts anys, un amic que escoltava el programa radiofònic de Carlos Pumares va esmentar l'afirmació d'aquest senyor segons la qual Coppola "feia cinema", gens redundant si entenem que es referia a fer CINEMA, amb majúscules.