El 1966, Alain Resnais dirigeix "La guerra ha terminado", sobre un guió més o menys autobiogràfic de Jorge Semprún. Yves Montand interpreta Diego, un espanyol membre del Partit Comunista que viu exilat a París però viatja a Espanya sovint, de manera clandestina, per organitzar la resistència; ens trobem en un moment especialment delicat perquè sovintegen les detencions i per la perspectiva d'una hipotètica vaga general que podria acabar amb el règim franquista.
El film comença quan Diego travessa la frontera cap a França -amb alguns problemes- i acaba quan viatja a Barcelona per a una difícil missió. No s'està gaire temps a París, però en té prou per buscar-se una amant (una joveníssima Geneviève Bujold) i apaivagar les ànsies de la seva parella (Ingrid Thulin), assistir a avorrides reunions amb els seus camarades i fumar uns mil cartrons de Gauloises.
Montand defensa molt bé un personatge dubitatiu, que es mou en terra de ningú, dividit entre dos països, dues dones, dues maneres d'encarar la lluita clandestina; tot i que no podem evitar la sospita que Semprún ofereix de si mateix un retrat idealitzat, el d'una mena de James Bond en versió existencialista. La confrontació entre una mirada ideal i la realitat més prosaica s'estén a la reflexió que centra la història: quin és el sentit de la utopia revolucionària en un moment en què ja ha plogut força des de la Guerra Civil i, a Espanya, el règim de Franco suborna les consciències amb el 600 i la televisió de dos canals, amb l'ajuda inestimable de les divises aportades pels francesos i les franceses amb bikini?
La dualitat abasta la pel·lícula en si mateixa. "La guerra ha terminado" és un assaig que Resnais narra amb el seu característic estil experimental però és igualment un thriller apassionant i prou accessible. Conseqüentment, el film va ser un dels escassos èxits comercials en la carrera del director i, alhora, va assolir un gran prestigi crític, amb premi del Cercle de Crítics de Nova York i nominació a l'Òscar inclosos.
Com a curiositat, en el paper d'un francès anarquista trobem un jove José María Flotats. Ni de bon tros, la seva interpretació era tan afectada com les seves recents performances.
Una escena d'amor de Resnais: