El portugès Miguel Gomes aborda a "Tabú" (2012) el passat colonial del seu país, encara que sigui només com a teló de fons d'una intensa i tràgica història d'amor, explicada, després d'un pròleg innecessàriament llarg (una hora de metratge), mitjançant un seguit d'estampes d'una sobrietat i d'un primitivisme que enllacen amb el cinema mut (impressió reforçada per la fotografia en blanc i negre i l'absència de diàleg, substituït per la veu en off).
L'aposta estil·lística del director provoca una certa estranyesa i fins i tot la sospita que no és capaç de narrar de manera convencional un melodrama pur. En contrapartida, afavoreix un to oníric que funciona prou bé com a metàfora del somni colonial i el lament pels paradisos perduts, als quals al·ludeix obertament el film.