"Margin Call" (J.C. Chandor, 2011) és el títol que encara em faltava veure per completar el cicle de versions cinematogràfiques del crash del 2008.
En un banc d'inversions que deu recordar força Lehman Brothers, un jove analista descobreix que el patrimoni del banc s'ha convertit en una mena de tifa gegant. Avisa als seus caps i a tots ells els espera una nit molt llarga durant la qual hauran de prendre una decisió difícil i dràstica.
La diferència de "Margin Call" amb d'altres títols com "Malas noticias" o "Inside Job" és que se centra no tant en els aspectes històrics d'una qüestió que ara ja tothom coneix bastant bé, com en el microcosmos humà del relat, els empleats d'una gran empresa, des de l'aprenent al cap de tots els caps, que també són persones, encara que siguin banquers. De fet, l'esquema argumental és útil dramàticament però resulta poc creïble, tot això del "descobriment" del merder, encara que queda clar que només és una sorpresa per als qui estan a la part baixa de l'escalafó; en canvi, el retrat humà resulta molt plausible: aquests personatges que guanyen sous milionaris -als quals no pretenc defensar- són més o menys com tothom; el qui guanya "només" un quart de milió enveja el qui en guanya dos i mig; el qui en guanya dos i mig explica en què se li'n van tots aquests diners (en impostos i putes, bàsicament), en una conversa a la terrassa del gratacel on treballen; en el decurs de la conversa, el mateix personatge s'enfila a la barana i diu que la gent davant d'un precipici "no té por de caure sinó de voler saltar"; l'escena acaba quan arriba un helicòpter amb al cap del consell d'administració, que guanya més de vuit milions de dòlars l'any. Com diem, tots guanyen molts diners per jugar amb els dels altres, però la compartimentació i el classisme, l'exercici del poder dintre de la corporació, són brutals; a tothom el poden coaccionar, acomiadar i destruir en qualsevol moment, però només els alts executius esmorzen en un menjador a la planta alta que sembla un hotel de cinc estrelles. I el més inquietant d'aquesta història és que els personatges més cínics són alhora els més lúcids i deixen anar alguna veritat dolorosa. Per exemple, en l'escena en què dos d'ells condueixen pel pont de Brooklyn després d'haver-se desplaçat des de Wall Street (i de manifestar que estimen Manhattan i odien tot allò que hi ha més enllà del riu), un d'ells es pregunta què serà de la gent l'endemà, quan tot el sistema se n'hagi anat en orris; l'altre li diu que no s'ha d'amoïnar per la gent, que ells s'ho han buscat: cada vegada que compraven un cotxe més potent, un apartament més gran, cada vegada que volien viure per damunt de les seves possibilitats, estaven propiciant el desastre, i els banquers només eren -són- els gestors d'aquesta fugida endavant que s'anomena capitalisme (la definició és meva, la pel·lícula no arriba a tant). I el noi més jove de l'empresa, el que preguntava què li passaria a la gent del poble, el retrobem en la següent escena plorant al lavabo desconsoladament, però no per la sort de la humanitat sinó per la seva pròpia, ja que sap que l'acomiadaran al cap d'unes hores.
Bé, una mica d'Història sí que hi ha. Quan tot s'acaba, el màxim responsable de la desfeta, mentre esmorza amb tranquil·litat aparent, alliçona el seu empleat-súbdit sobre les successives crisis especulatives, citant-ne les dates. Però "Margin Call" és, sobretot, un film molt ben escrit sobre l'angoixa dels venedors, molt en la línea de "Glengarry Glen Ross" (James Foley, 1992); i, com en aquell cas, un recital d'actuacions de grans actors que, darrerament, no troben gaires papers a la seva altura: Kevin Spacey, Paul Bettany, Jeremy Irons, Demi Moore.
