Eric Rohmer, en el seu darrer film, "El romance de Astrea y Celadon" (2007), adapta el relat barroc del segle XVII "L'Astrée", d'Honoré d'Urfé, que parla dels problemes amorosos entre Celadon i Astrea, dos joves molt bufons que festegen i passegen els seus ramats de bens en els camps i boscos de la Gàl·lia del segle V, poblada per pastors, druïdes i nimfes. En l'inici del film, Rohmer ja adverteix que no veurem altra cosa que un univers imaginat per la gent del segle XVII, la qual cosa permet la introducció d'anacronismes (bona part de l'acció transcorre en un castell renaixentista), i justificarà el distanciament envers una història que la sensibilitat contemporània hauria de qualificar de ridícula.
Però sorprèn com el mestre Rohmer, sense trair el text original, el porta al seu terreny. Així doncs, com molts altres personatges dels seus films, els pastors gals es compliquen la vida moltíssim en deixar que unes idees preconcebudes els impedeixin actuar de manera lògica; per exemple, Celadon no es vol mostrar a la seva estimada Astrea tot i que la pobra el creu mort perquè, la darrera vegada que es van veure, ella, en un atac de gelosia, va dir-li que no tornés a aparèixer; i ell no pot pas desobeir-la. Els protagonistes assumeixen cruels penitències de les quals només l'atzar podrà salvar-los, però finalment estan de sort, no endebades són en una pel·lícula de Rohmer. Alguns crítics la van qualificar de cursi o extravagant, però jo l'he trobada irònica, molt divertida, fins i tot delicadament eròtica.