La sindrome de Peter Pan, la por d'abandonar l'adolescència i fer-nos grans i haver de prendre decisions, és un tema recurrent en el modern cinema nord-americà, filtrat en la majoria d'ocasions en comèdies esbojarrades, però també abordat ocasionalment de manera més seriosa. Com és el cas de "Beautiful Girls" (Ted Demme, 1996), una història que parla de la por al futur i de l'evocació d'un passat concretat en el paisatge nevat d'un poblet tan idíl·lic com mediocre i endogàmic, al qual retorna el protagonista (Timothy Hutton) per retrobar els seus amics, que travessen situacions sentimentals diverses i s'han d'enfrontar igualment a eleccions vitals.
De fet, "Beautiful Girls" no explica res que no sabéssim, però ho explica força bé, i té un grapat d'escenes memorables, d'entre les quals destacaria la irrupció huracanada d'una joveníssima Natalie Portman que mai no ha tornat a estar tan adorable, o l'escena al bar quan tots volen impressionar Uma Thurman i canten "Sweet Caroline":
5 comentaris:
Está bien la peli de Ted Demme. Un poco triste, pero con su punto optimista que compensa el primer sentimiento.
Un abrazo, ricard. Buena reseña.
Em va encantar en el seu moment i em continua agradant molt, és una de les meves pel.lis preferides: sensible, tendra, amb uns diàlegs lúcids, una banda sonora que li escau com anell al dit i unes interpretacions sinceres. Com enyoro el cinema independent americà dels 90!
Javier: Es verdad que es una película triste aunque no lo parezca. Un abrazo.
Mireia: I el dels 80, que ja ens coneixem!
És molt bona. M'uneixi al club de fans de l'escena de "Sweet Caroline". El director va morir molt jove. Una llàstima. Una abraçada.
Benvingut al club, David!
Certament, Ted Demme va morir jove, d'un atac de cor. Com sigui, les seves altres pel·lícules mai no van estar a la mateixa altura.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada