No tinc gaire clar que "Top Gun: Maverick" (Joseph Kosinski, 2022) sigui -com el film del 86 segons la lectura d'en Tarantino- la història d'un paio en conflicte amb la seva homosexualitat. Ho podria ser, sí: els joves aviadors el fan fora del bar on beuen cervesa, juguen al billar i toquen el piano perquè és un vell i un antipàtic; però, per circumstàncies de la vida, Cruise tornarà a lluir muscle i bronzejat al costat dels seus ara deixebles, també musculosos i bronzejats, mentre fan veure que juguen a rugbi a la platja al capvespre. En qualsevol cas, l'operació nostàlgia és prou evident: l'argument és calcat del de la primera pel·lícula, hi ha homenatges a Val Kilmer (amb una impúdica referència al seu càncer de gola) i al malaguanyat Tony Scott, citat en els crèdits finals, i escenes idèntiques, des de les inicials al portaavions, l'esmentada seqüència a la platja o les anades i vingudes en moto per visitar la nòvia heterosexual (Jennifer Connelly substituint una Kelly McGillis que no porta tan bé l'edat com l'incombustible Cruise). Res de nou sota el sol i un retorn als anys vuitanta que comporta un gairebé incomprensible nou èxit de taquilla.
Si més no, i que Tony Scott em perdoni des del cel, les seqüències aèries estan més ben filmades i explicades.
