No sembla un argument gaire original però Sirk el planteja amb intel·ligència, des de l'escena de la festa en l'inici del film. La vídua té un pretendent veterà que li proposa una relació no pas apassionada sinó basada en l'amistat; el mateix vespre, el marit calavera d'una de les amigues li ofereix muntar-li un piset. Veient el pa que s'hi dóna, l'opció del jardiner alt, jove i eixerit no sembla tan forassenyada.
Els fills no volen que la mare festegi com si fos una adolescent i no se'ls acut altra cosa que regalar-li un televisor perquè es distregui. La imatge de la dona reflectida sobre la pantalla és una metàfora perfecta de la seva solitud.
Novament, és inevitable parlar de la magnífica fotografia en colors de Russell Metty. El daurat de la tardor és tant un símbol de la maduresa de la protagonista com un recurs per obtenir bellíssimes imatges; però res comparable als moments en què la parella troba refugi a la cabana al bosc, amb l'exterior banyat per la neu resplendent, amb un cérvol que volta per allà i els personatges retratats a contrallum.