No sembla un argument gaire original però Sirk el planteja amb intel·ligència, des de l'escena de la festa en l'inici del film. La vídua té un pretendent veterà que li proposa una relació no pas apassionada sinó basada en l'amistat; el mateix vespre, el marit calavera d'una de les amigues li ofereix muntar-li un piset. Veient el pa que s'hi dóna, l'opció del jardiner alt, jove i eixerit no sembla tan forassenyada.
Els fills no volen que la mare festegi com si fos una adolescent i no se'ls acut altra cosa que regalar-li un televisor perquè es distregui. La imatge de la dona reflectida sobre la pantalla és una metàfora perfecta de la seva solitud.
Novament, és inevitable parlar de la magnífica fotografia en colors de Russell Metty. El daurat de la tardor és tant un símbol de la maduresa de la protagonista com un recurs per obtenir bellíssimes imatges; però res comparable als moments en què la parella troba refugi a la cabana al bosc, amb l'exterior banyat per la neu resplendent, amb un cérvol que volta per allà i els personatges retratats a contrallum.
7 comentaris:
Veo que coincidimos en estos días revisando películas del Sr. Sirk.
En breve publicaré mis comentarios.
Té mèrit fer una obra mestra que a partir d'un argument tant convencional.
Una abraçada.
Trecce: Me encantará leerlos. Aún tengo por revisar (y comentar) "Imitación a la vida".
Juan: Que era l'especialitat de Douglas Sirk.
Una abraçada.
Ricard
aquesta me l´apunte.Ja et contaré.
Aprofite per a deixar-te el link de la darrera publicació que he fet a Zinefilaz.Si no has vist "Laurence Anyways" te la recomane moltíssim.
https://zinefilaz.blogspot.com/2024/06/laurence-anyways.html
Un abraç
Doncs ja em diràs.
No he vist "Laurence Anyways" i en prenc nota.
Una abraçada.
Con el mismo equipo de OBSESIÓN se intentó repetir la fórmula de aquella y los resultados pienso que fueron netamente inferiores. No obstante, pese a lo predecible del producto, el peculiar talento de su realizador y su capacidad para convertir el plomo en oro en el terreno del melodrama (consigue que resulte demoledor el egoísmo de los hijos frente a la madre). En cualquier caso, mediante una trabajada puesta en escena logró dotar a éste de una estilizada atmósfera, casi irreal.
Un saludo.
No me gustó menos que "Obsesión". El argumento es más simple y el final un tanto forzado, pero lo compensa con su acerada crítica a la sociedad burguesa de la época. Y coincido contigo en que la difícil relación con los hijos está muy bien expuesta. Por otra parte, la puesta en escena es impecable.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada