L'ascensió de Cimino va ser tan meteòrica com fulgurant la seva caiguda.
Després de només una pel.lícula com a director ("Un botín de 500.000 $", amb Clint Eastwood), va realitzar un dels títols emblemàtics del cinema nord-americà, "El cazador" (1978), amb el qual va guanyar una pila d'òscars i va obtenir de United Artists carta blanca per al seu següent projecte: "La puerta del cielo", un western caríssim amb missatge progressista; només dos anys després de l'èxit d'"El cazador", el fracàs rotund d'aquesta proposta (anys després reivindicada pels crítics com una obra mestra, sobretot després de veure la llum el muntatge original de més de tres hores de durada), va significar la ruïna de la productora i gairebé el final de la carrera de Cimino. Curiosament, les dues pel.lícules no són tan diferentes: ambdues narren episodis poc honorables de la història dels Estats Units (Vietnam, la guerra entre ramaders i immigrants a Wyoming el 1890); en els dos casos, els protagonistes són més aviat lacònics, hi ha un triangle amorós no declarat amb Christopher Walken pel mig, les escenes d'acció són més aviat escasses (però contundents) malgrat tractar-se de gèneres violents per definició i, com en les pel.lícules de John Ford, abunden les escenes de balls i celebracions que representen la unió d'una comunitat amenaçada i el paisatge, especialment praderies i boscos, té una importància essencial (magnífica la fotografia de Vilmos Zsigmond en les dues pel.lícules).
Tot i amb això, el 1985 encara va realitzar un thriller excel.lent amb Mickey Rourke, substituint les praderies pels escenaris urbans: "Manhattan Sur". Però va ser un miratge: el 1987, "El siciliano", amb Christopher Lambert, intent d'emular a parts iguals Francesco Rosi i Coppola amb aquesta hagiografia de Salvatore Giuliano, resulta un nou fracàs, aquesta vegada merescut, ja que el film és grandiloqüent i ridícul. Segueix dos anys després el remake "37 horas desesperadas", novament amb Mickey Rourke, un film insubstancial, i ja el 1995, "The Sunchaser", una producció petita, molt allunyada dels estàndars dels seus inicis, road movie simpàtica però insuficient en què tornen a ser omnipresents les praderies del Midwestern.
La paradoxa, creiem, és que Cimino, amb la seva megalomania i excessos que li van fer perdre la confiança dels productors (sembla ser que després de "La puerta del cielo" encara va tenir l'oportunitat de dirigir "Footloose" i que van acomiadar-lo quan va començar novament a passar-se de la ratlla amb el pressupost), es trobava més còmode treballant per als grans estudis, i amb el pas a la independència no ha aixecat el vol: en fi, darrerament va canviar de sexe i va anar a viure a Paris, on escriu alguna novel.la i ha dirigit un episodi d'un film col.lectiu el 2007.
Tornant al seu film més recordat, "El cazador", va ser un dels primers títols en què Nordamèrica s'enfrontava amb els traumes de Vietnam. I mai millor dit, perquè el tema de la pel.lícula no és tant el conflicte en si sinó les conseqüències devastadores del mateix en uns joves i la seva comunitat. Com que tot plegat és bastant trist, ens quedarem amb la primera part del film, i recordarem aquella inoblidable escena en què De Niro, Walken, Sargent, Cazale i companyia juguen al billar i s'emborratxen abans d'anar al casament d'un d'ells i tot seguit a la guerra; amb la cançó "Can't take my eyes off you" de fons musical.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada