A "Birdman", Alejandro González Iñárritu ens torna a oferir un retrat de personatges estressats, centrat ara en la figura de Riggan Thomson, actor de Hollywood famós pel paper d'un superheroi, que vol donar un gir a la seva vida i a la seva carrera en decadència estrenant a Broadway una obra de Raymond Carver i que, com és lògic, té por de fracassar.
Que el protagonista sigui Michael Keaton, oblidat protagonista del "Batman" de Tim Burton, té la seva gràcia. La concepció visual del film, plantejat com un únic pla-seqüència -tret del pròleg i de l'epíleg- és arriscada i admirable i contribueix a transmetre la claustrofòbia i la tensió que es viu rere l'escenari en els dies previs a l'estrena. Les interpretacions són de nivell i especialment destacables les d'Edward Norton, en el paper d'artista egocèntric, i Emma Stone, la filla del protagonista que busca el seu lloc en aquest drama humà. El conjunt és divertit i cool. No obstant això, penso que Iñárritu s'excedeix en la seva voluntat d'impactar, ja sigui mitjançant les explosions de fúria i violència entre els personatges o amb el realisme màgic que amaneix la funció, i que aquesta història sobre la desesperació d'un home i el món del teatre hauria necessitat un tractament més bergmanià. O potser m'equivoco; però tant se val: Bergman és mort i "Birdman" vol tenir, com el seu protagonista, reconeixement, premis i taquilla.