La meva llista de blogs

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AYER NO TERMINA NUNCA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AYER NO TERMINA NUNCA. Mostrar tots els missatges

dijous, 3 de juliol del 2014

AYER NO TERMINA NUNCA


Com vaig dir en parlar de "Mapa de los sonidos de Tokio", els personatges de la Isabel Coixet sempre miren de superar les seves pors davant d'una tragèdia sigui imminent o bé pretèrita.

En el cas d'"Ayer no termina nunca" (2013), una parella es retroba al cap de cinc anys de la seva separació davant la tomba del seu fill, amb l'excusa d'un presumpte tràmit burocràtic. Tenen moltes preguntes per fer-se l'un a l'altre i a ells mateixos però el seu dolor no sempre admet respostes.

Aquest intens drama personal està acompanyat d'un comentari sobre la crisi econòmica, que s'ha agreujat l'any 2017 en què s'ubica l'acció. La combinació de les dues temàtiques, tot i que la protagonista afirma que les retallades sanitàries van tenir la culpa de la mort del seu fill, ens sembla una mica gratuïta; quasi tant com una posada en escena que recorda el cinema d'Antonioni, amb Javier Cámara i Candela Peña exercint de Marcello Mastroianni i Monica Vitti, passejant les seves incomunicabilitats pel decorat futurista del cementiri nou d'Igualada -sí, el meu poble-. Només en el tram final, quan la Coixet prescindeix dels plans generals i se centra en el rostre i la confessió dels protagonistes, connectem amb la seva història.

Potser sí que és una aposta valenta fer una pel·lícula amb un tema tan poc agraït i només dos actors-personatges, però plantejar-la amb estètica publicitària sembla una manera de voler dissimular el buit, una nova demostració que la directora catalana resta encallada en el manierisme que ja vam denunciar arran del seu film precedent.