Com vaig dir en parlar de "Mapa de los sonidos de Tokio", els personatges de la Isabel Coixet sempre miren de superar les seves pors davant d'una tragèdia sigui imminent o bé pretèrita.
En el cas d'"Ayer no termina nunca" (2013), una parella es retroba al cap de cinc anys de la seva separació davant la tomba del seu fill, amb l'excusa d'un presumpte tràmit burocràtic. Tenen moltes preguntes per fer-se l'un a l'altre i a ells mateixos però el seu dolor no sempre admet respostes.
Aquest intens drama personal està acompanyat d'un comentari sobre la crisi econòmica, que s'ha agreujat l'any 2017 en què s'ubica l'acció. La combinació de les dues temàtiques, tot i que la protagonista afirma que les retallades sanitàries van tenir la culpa de la mort del seu fill, ens sembla una mica gratuïta; quasi tant com una posada en escena que recorda el cinema d'Antonioni, amb Javier Cámara i Candela Peña exercint de Marcello Mastroianni i Monica Vitti, passejant les seves incomunicabilitats pel decorat futurista del cementiri nou d'Igualada -sí, el meu poble-. Només en el tram final, quan la Coixet prescindeix dels plans generals i se centra en el rostre i la confessió dels protagonistes, connectem amb la seva història.
Potser sí que és una aposta valenta fer una pel·lícula amb un tema tan poc agraït i només dos actors-personatges, però plantejar-la amb estètica publicitària sembla una manera de voler dissimular el buit, una nova demostració que la directora catalana resta encallada en el manierisme que ja vam denunciar arran del seu film precedent.
4 comentaris:
Coixet em sembla una directora sobrevaloradissima. Aquesta pel.licula -que vaig anar a veure per si feia les paus amb ella- em va semblar unn telefilm dominical d´Antena-3 allargat.
Salut. Borgo.
No he vist "Massa vell per morir jove" i tampoc no he vist la seva darrera estrena. Vaig descobrir Isabel Coixet a "Cosas que nunca te dije", que va constituir per a mi una sorpresa força agradable. "A los que aman", "Mi vida sin mí", "La vida secreta de las palabras", fins i tot "Elegy", em van agradar amb algunes reserves, no moltes. Però "Mapa de los sonidos de Tokio" em va semblar fallida: estètica publicitària aplicada al no-res. "Ayer no termina nunca" continua en la mateixa línia manierista i l'argument donava com a molt per a un curtmetratge. Només en salvo l'esforç interpretatiu de Candela Peña i Javier Cámara.
Salutacions.
Tot i que només he vist dues pel·lícules de la Coixet, La vida secreta de les paraules i Mapa dels sons de Tokio crec que no en veuré cap més tret que algú de confiança cinematogràfica m'aconselli el contrari. Com diu el Miquel és un directora sobrevaloradíssima, però molt, molt, eh... Mapa dels sons de Tokio és una de les pitjors pel·lícules que he vist mai que tenen la pretensió de ser cinema de qualitat. Però què es pensava... que era el Wong Kar Wai??? Hi ha cinema que no enganya, no és res de l'altre món, però tampoc no n'esperes massa, en canvi el cinema de la Coixet s'omple d'aires de grandesa que no té ni de lluny ni de llunyíssim. Mira, és que m'heu tocat el punt dèbil.. :)
Imma, algú ho havia dir. ;)
Publica un comentari a l'entrada