La meva llista de blogs

dissabte, 21 de novembre del 2026

VAMPIRS

Hem tingut ocasió de parlar de les adaptacions de Bram Stoker, del "Drácula" de Terence Fisher al més fidel de Coppola, passant pels "Nosferatu" de Murnau, Herzog i Eggers. 

Ara ens volem referir al més canònic i rei -amb permís d'en Frankenstein- dels monstres de la productora Universal, que van omplir les pantalles amb un terror elemental que havia de fer oblidar els problemes derivats de la Gran Depressió.
Bela Lugosi va incorporar el comte a "Drácula", dirigida per Tod Browning el 1931. Fins a la irrupció de Christopher Lee a finals dels cinquanta, el personatge quedaria associat al seu accent centreeuropeu, mirada ferotge i gestos sibil·lins. Igualment, devem al film de Browning la iconografia del castell immens i llòbrec o la boira que regna sobre Londres. Tot i que les escenes a ca la Mina resulten un pèl teatrals, emergeix esporàdicament la pulsió eròtica que convé al relat, malgrat Lugosi no ens sembli especialment atractiu. Per cert, l'advocat que visita Dràcula i el seu castell en la primera part del film no és en Harker sinó el Renfield que descobrim ja embogit en les altres versions.
El 1970, Jesús Franco va dirigir "El conde Drácula", amb un repartiment internacional encapçalat per un Christopher Lee amb bigoti, secundat per Herbert Lom (Van Helsing sense el sentit de l'humor que exhibia Anthony Hopkins en la versió de Coppola), Soledad Miranda, Maria Rohm, Fred Williams, Jack Taylor i -el millor de la funció- Klaus Kinski en el paper de Renfield. 

L'adaptació d'en Franco -qui es reserva un petit paper- és indubtablement fidel al text de Bram Stoker (llevat que no arriben mai a Londres i es queden a Romania), i resulta ostentosament insípida, construïda a base de plans de conjunt fotografiats amb objectius angulars, muntats com si es tractés d'una col·lecció de cromos, i sense altres mèrits que batre el rècord de teranyines en les escenes al castell i aconseguir el moment més patètic de la filmografia sobre el vampir quan pretén que cobrin vida una colla de bèsties dissecades amb l'expeditiu recurs de bellugar la càmera. 

Per completar aquest post sobre xucladors de sang, ens referirem a dos títols més que hem pogut rescatar recentment, en què Dràcula desapareix per deixar pas als seus deixebles:
Tot i que "Los vampiros", dirigida el 1957 per Riccardo Freda, amb fotografia de Mario Bava (també acreditat com a director en fonts com Filmaffinity), és més aviat una barreja de film d'aventures amb periodista intrèpid, terror i ciència-ficció en què una comtessa molt eixerida que viu en un castell a París (perquè no hi hagi dubtes al respecte, totes les escenes d'exteriors tenen fons falsos amb imatges congelades dels monuments més emblemàtics de la capital francesa) manté la seva bellesa a pesar de l'edat amb l'ajuda d'un mad doctor i el segrest de noies bufones a qui practiquen transfusions sense permís. Hi ha algunes teranyines, una escena en una cripta, un laboratori no gaire polit i Bava aporta de tant en tant els seus jocs de llums i ombres.
"Vampiros", dirigida el 1998 per John Carpenter (el títol espanyol no admet dubte al respecte), retorna el subgènere a la sèrie B després de les sofisticades aportacions de Coppola i Neil Jordan ("Entrevista con el vampiro", aquesta la deixarem per a més endavant). Si més no, aquest neowestern amb una colla de caçadors de vampirs que treballen per al Vaticà i que treuen molt partit del sol del Sud dels Estats Units a l'hora de carregar-se els vampirs, és tan eficaç com elegant, amb una brillant fotografia del seu col·laborador habitual Gary B. Kibbe. Una mica mermat a causa de les mossegades, retrobem el grup hawksià que formen James Woods, Tim Guinnee i Daniel Baldwin, el dèbil de la colla que té la mala fortuna (o no?) de patir les carícies d'una pertorbadora Sheryl Lee ("Twin Peaks") amb les dents esmolades.