No és el film més popular del director. El seu proverbial domini del tempo es converteix aquí en morositat. Els primeríssims plans dels ulls esbatanats de Steiger contraposats als ulls blaus i ametllats de Coburn, que semblen evocar les fesomies d'Eli Wallach i Clint Eastwood a "El bueno, el feo y el malo", s'alternen fins a l'exasperació i, tot i que cal aplaudir la voluntat de narrar en imatges, falta tensió que justifiqui la durada de la majoria d'escenes; de fet, Leone cerca més aviat l'emoció, subratllar la maldat dels poderosos i la força de l'amistat, recuperar el to elegíac d'"Hasta que llegó su hora", després reiterat a "Érase una vez en América". Però tant subratllat i tanta música de Morricone acaben pesant massa en una història que es podia haver explicat en hora i mitja i que Leone allarga una hora més, a còpia d'acumular primeríssims plans dels privilegiats que viatgen en una diligència cuirassada, de Steiger i Coburn ara rient tot ensenyant les dents, ara rumiant, i de flash-backs irlandesos al ralentí. Això sí, hi ha trens, explosions i milers de soldats crivellats per les metralladores.
Peckinpah se'n va sortir millor.