No és el film més popular del director. El seu proverbial domini del tempo es converteix aquí en morositat. Els primeríssims plans dels ulls esbatanats de Steiger contraposats als ulls blaus i ametllats de Coburn, que semblen evocar les fesomies d'Eli Wallach i Clint Eastwood a "El bueno, el feo y el malo", s'alternen fins a l'exasperació i, tot i que cal aplaudir la voluntat de narrar en imatges, falta tensió que justifiqui la durada de la majoria d'escenes; de fet, Leone cerca més aviat l'emoció, subratllar la maldat dels poderosos i la força de l'amistat, recuperar el to elegíac d'"Hasta que llegó su hora", després reiterat a "Érase una vez en América". Però tant subratllat i tanta música de Morricone acaben pesant massa en una història que es podia haver explicat en hora i mitja i que Leone allarga una hora més, a còpia d'acumular primeríssims plans dels privilegiats que viatgen en una diligència cuirassada, de Steiger i Coburn ara rient tot ensenyant les dents, ara rumiant, i de flash-backs irlandesos al ralentí. Això sí, hi ha trens, explosions i milers de soldats crivellats per les metralladores.
Peckinpah se'n va sortir millor.
7 comentaris:
Recuerdo haberla vista en el cine (¡qué viejo soy!). Entretenida, desde luego no es lo mejor de Leone, pero aún resuena en la memoria esa música: Sean, Sean... Sean, Sean...
Saludos.
El tema es pegadizo, desde luego.
Saludos.
En efecto, ni la más conocida, ni entre lo mejor del realizador.
Pel que comentes, suposo que Leone no devia travessar el seu millor moment a nivell creatiu.
Una abraçada.
Trecce: Sin embargo, también fue un éxito de público cuando se estrenó. Su ubicación entre dos obras del nivel de "Hasta que llegó su hora" y "Érase una vez en América" (estrenada trece años más tarde) la habrían eclipsado.
Juan: He llegit en algun lloc que es tracta d'un producte d'encàrrec, quan l'interès de Leone ja estava centrat en el film que encara tardaria tretze anys a realitzar. També fa la impressió que vulgui aprofitar l'èxit de "Grupo salvaje", igualmente ambientada en la Revolució Mexicana. De tota manera, els interessos temàtics i estilístics de Leone hi són ben presents. Hi ha una amistat traïda i un presumpte triangle amorós en la part irlandesa que semblen anticipar el nucli argumental d'"Érase una vez en América"; i la col·laboració entre un individu molt expansiu i un altre de més taciturn remet a la Trilogia del Dòlar. En realitat, el problema més greu és un ritme inapropiat, en la meva molt modesta opinió. I la combinació entre un to paròdic, sobretot en l'inici del film, i més tràgic cap al final, no em sembla aconseguida del tot.
Una abraçada.
Que tal Ricard!
Hace muchísimo tiempo que no la veo. Últimamente me han coincidido algunas peliculas con Rod Steiger y desde luego era un pedazo de actor.
Saludos!
Muy bueno, aunque con cierta tendencia al histrionismo. Pero, en fin, también le pasa a Jack Nicholson y no vamos a discutir su categoría a estas alturas.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada