No li donarem la culpa a Stanley Kubrick, però sí a Arthur C. Clarke, qui havia coescrit el guió de la pel·lícula del 1968 i, en paral·lel, escrit la novel·la.
Després que la sonda Voyager sobrevolés Júpiter i les seves llunes (Io, Europa) a finals dels setanta, Clarke va decidir escriure la continuació. I la van portar al cinema el 1984, amb direcció de Peter Hyams, la qual cosa no semblava una mala elecció; Hyams era un realitzador eficaç que ja havia fet dues incursions en el gènere de la ciència-ficció prou estimulants: "Capricornio Uno", del 1978, era, de fet, una cinta de suspens, que especulava sobre el frau d'un inexistent viatge a Mart (no es van atrevir amb el debatut fals allunatge, hipotèticament filmat pel mateix Kubrick?); i "Atmósfera cero" (1980), un remake de "Solo ante el peligro" ambientat en una colònia minera de l'espai, amb Sean Connery fent de sheriff astronauta.
"2010: Odisea dos", com anuncia el títol, ens situa nou anys després dels fets narrats al film de Kubrick. Mentre la tensió geopolítica amenaça amb un enfrontament entre la Unió Soviètica i els Estats Units, una expedició que uneix, paradoxalment, russos i nord-americans viatja cap a Júpiter i els seus satèl·lits per recuperar la nau Discovery, esbrinar què se'n va fer d'en Dave Bowman i investigar el monòlit de dos quilòmetres de llarg que encara volta per allà.
El film de Hyams resol algun dels misteris de "2001" i condueix a noves revelacions. Però, com més vol assemblar-se a l'original, més voreja el ridícul. I ni tan sols els efectes especials estan a l'altura, malgrat el temps transcorregut. Si més no, si se salva de ser una mala còpia és perquè és, en molts aspectes, força diferent del treball de Kubrick.
D'entrada, eludeix el pessimisme i la fredor de l'original, ja que, més enllà d'un missatge pacifista que contradiu l'esperit de "2001" (no tant el de la novel·la), se centra molt més en les relacions entre els humans de la història, començant per presentar, en l'inici, la vida familiar del doctor Heywood Floyd (aquí encarnat per Roy Scheider), i continuant amb la companyonia que acaba establint-se, malgrat les diferències ideològiques, entre els russos i els americans que viatgen junts compartint riscos i sorpreses. El bonisme d'aquesta versió s'estén a les aparicions de Dave Bowman i de l'ordinador Hal 9000: el primer, aprofitant la naturalesa immaterial que li ha estat atorgada, visita la seva esposa (vídua?) i la seva mare a punt de morir; i l'artefacte disposarà d'una segona oportunitat per redimir el seu mal comportament en la primera pel·lícula.
Pel que fa al disseny de les naus i dels vestits, "2010: Odisea dos" funciona com un enllaç entre "2001" i la línia més contemporània inaugurada amb "Alien".
La paradoxa del film de Hyams és que pot funcionar com a títol d'aventures a l'espai si obviem les comparacions, però que tampoc no tindria raó de ser sense la pel·lícula de Kubrick. En fi; hi va haver més continuacions literàries però les cinematogràfiques acaben aquí.
6 comentaris:
Efectivament, no resulta tan reeixida com l'obra mestra de Kubrick. Però, al cap i a la fi, quina pel·lícula aguantaria la comparació?
Una abraçada.
Cap.
Una abraçada.
No me pareció mala. Tal vez sea que no la recuerdo tanto.
En las novelas me llamó el cambio deJúpiter a Saturno. Y Dave Bowman, de un hombre inmortal a fantasma de energía.
A ver, mala no es. Resulta entretenida y respetuosa con la primera película.
He leído lo del cambio de Júpiter por Saturno, pero poco puedo añadir pues nunca me he puesto con las novelas.
Saludos.
De entrada era todo un suicidio artístico, plantearte hacer una secuela del clásico de Kubrick es una empresa imposible. Por eso Hyams adaptó la novela "2010" de Clarke tañl cual, no haciendo una secuela propia del film de 1968, por lo que es una película con personalidad propia, que no toma el camino filosófico de aquel, lo cual es un acierto, pero como utiliza personajes y diseños de "2001: Una odisea del espacio", es imposible separarla del film de Kubrick.
Es un film interesante, y se agradece su tono adulto, no tan típico en el sfici de los 80, aunque tiene un ritmo demasiado lento para mi gusto.
Buena reseña.
Saludos.
Es un buen resumen del dilema que implicaba esta adaptación. A mí me pareció insuficiente pero entretenida a ratos.
Gracias y un saludo.
Publica un comentari a l'entrada