A més, són dues pel·lícules que tenen en comú l'ambientació durant la dictadura dels anys setanta al país llatinoamericà.
"Aún estoy aquí", inspirada en el llibre escrit pel fill de la víctima, narra la desaparició durant els anomenats "anys de plom" (del 1968 al 1974: màxima repressió; també gran creixement econòmic a costa de la desigualtat social) de l'arquitecte i antic diputat d'esquerres Rubens Pavia, i de l'impacte en la seva vídua, que també va ser detinguda i va esquivar la tortura directa però no la indirecta de no saber i d'haver de tirar endavant amb una família nombrosa privada de la figura paterna.
La primera part del film, que ens mostra una família burgesa bastant feliç a pesar de la por regnant, aconsegueix que empatitzem amb els personatges i que compartim la indignació per la injustícia. Salles encerta en el to amb la complicitat d'una entregada Fernanda Torres, qui també va ser nominada a l'Òscar pel paper. "Aún estoy aquí" no té la força dramàtica del millor film sobre les "desaparicions" a Llatinoamèrica, que continua sent "Desaparecido", de Costa-Gavras; en certa manera, el títol brasiler és més honest, ja que no espera al final per revelar el destí del diputat i dedica bona part del seu abundant metratge a parlar sobre l'activisme de la vídua, que va durar fins a la seva mort, comprenent altres causes necessàries en un país que, per exemple, menysprea sistemàticament els drets de la població indígena; però aquesta intenció testimonial, que no renuncia a mostrar les fotografies dels protagonistes reals de la història, és una mica redundant.
"El agente secreto" encara és més llarga, és molt coral i conté diversos canvis de to i de ritme narratiu, però cal reconèixer que el realitzador, premiat a Cannes, domina els diversos registres.
També parla d'un pare amb problemes, d'un fill que viu amb els avis materns i vol veure "Tiburón" (som el 1977), d'una esposa morta i d'una mare oblidada. En definitiva, el film de Mendonça Filho, molt complex, parla de la memòria, en més d'un sentit. De la memòria d'uns temps en què regnaven la violència, la injustícia i la corrupció; però també hi havia solidaritat. Inclou, a més, amb l'excusa del tauró i del fet que l'avi regenti una sala de cinema, múltiples referències a títols de l'època, algunes força divertides, com l'espectadora que surt posseïda de la projecció de "La profecía". En alguns aspectes, ens recorda el cinema de Tarantino, per la cinefília i per la violència explícita, però preservant l'autenticitat, assumint amb sorprenent eficàcia l'estil dels millors thrillers -que eren els dels setanta-, combinat amb una descripció d'ambients i personatges gairebé felliniana i que endevinem molt propera a la realitat d'un país que vol ser alhora modern i atàvic i que viu sota el jou de la dictadura. És "El agente secreto" un film notable, que a estones pot semblar caòtic però només perquè juga amb les nostres expectatives, i que podria ser memorable (tot i que no crec que guanyi diumenge *); en qualsevol cas, mereix el qualificatiu l'escena inicial a la gasolinera, amb un magnífic Wagner Moura desorientat, però digne davant d'un policia corrupte que llueix una taca de sang (probablement aliena) en l'uniforme, i que li demana una donació per al "carnaval de les forces de l'ordre", indiferent al cadàver que es podreix sobre l'esplanada.
(*) Com que sempre fallo amb les meves prediccions, és una manera de desitjar-li sort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada