"Tocata y fuga de Lolita" (títol força enginyós i responsable en bona part de l'èxit popular del film), presenta una jove (Amparo Muñoz és Lolita) que deixa la casa paterna per anar a viure amb unes amigues i també en companyia d'un nòvio d'idees esquerranoses, Nicolás (Paco Algora), que es fa dir Nicolai (sic). Arturo Fernández és el pare, un vidu aspirant a procurador a corts pel terç familiar (coses del franquisme i la "democràcia orgànica"); o sigui, un senyor molt seriós, a qui li costarà entendre la decisió de la filla.
Però la noia no està tan alliberada com pot semblar a primera vista, i no vol fer l'amor amb el xicot, perquè som el 1974, i perquè no vol trair la confiança de son pare, a qui faran creure que Nicolai no és el nòvio de la Lolita, sinó d'una de les amigues, bastant eixerida (paper interpretat per la britànica Pauline Challoner), la qual, per enredar més la troca, s'enamora del vidu, molt més gran que ella, però encara de bon veure. A més, l'amiga és menor, tot i que aclareix que no és verge (!).
La pel·lícula, dirigida per Antonio Drove, director de curta carrera però molt interessant, es mou entre el vodevil i la denúncia de la doble moral de la burgesia tardofranquista, i deixa entreveure un conflicte entre la cinefília de Drove, la conjuntura del moment, la voluntat d'esquivar la censura, d'agradar als productors i d'agradar al públic, amb un assumpte polèmic, però sense incomodar-lo. Ho explicarem amb alguns exemples:
- Com apuntàvem, Antonio Drove era un cinèfil admirador del cinema americà, i un veritable expert (va escriure un llibre excel·lent a partir d'una llarga entrevista a Douglas Sirk). Idolatrava John Ford i els westerns, i trasllada aquesta passió al personatge de Nicolai: la meitat dels seus diàlegs són cites de clàssics del gènere, fins i tot quan li demana a la Lolita que menteixi i digui que l'estima ("Johnny Guitar"). Però també li devia agradar Billy Wilder, i l'argument basat en els equívocs, com moltes situacions de comèdia, recorden, salvant les distàncies, obres de l'autor d'"El apartamento".
- A "Un, dos, tres", de Wilder, calia convertir en aristòcrata un jove comunista. A "Tocata y fuga de Lolita", al pare no li calen grans esforços per descobrir el burgès que Nicolai porta dins seu; en definitiva, el noi "és un bon xicot" que, en l'escena final, puja a un avió per anar a fer la mili a Melilla. Com correspon.
- L'Ana (Pauline Challoner) afirma que li agraden les aventures, però haurà de convèncer el vidu que no es fica al llit amb el primer que passa i que el seu amor és sincer. Tot i la diferència d'edat, quan sembla clar que la relació amb el pare tirarà endavant, la noia canvia la roba còmoda i una mica hippie, que porta en les primeres escenes en què apareix, per uns vestits jaqueta que la fan veure més seriosa, com si ja hagués acabat la carrera i estigués exercint d'advocada (tothom estudia Dret).
Però el personatge del pare, com descobrirà l'espectador i, finalment, la Lolita, tampoc no és la persona virtuosa que vol aparentar. Tot i que també és, com tots, bona gent; i, en aquella època i en el seu estatus, tenir una querida seria la cosa més normal del món.
El caràcter híbrid de la proposta el salva el director aplicant receptes dels seus mestres americans (el gag recurrent del licor de guaiaba, tot i no ser especialment brillant, en seria un exemple). Així, doncs, potser "Tocata y fuga de Lolita" no és l'obra trencadora que pretenia ser, però resulta una comèdia simpàtica.
Tot i que breument, Lolita exhibeix el seu pit nu; això era tota una novetat i desmenteix el meu record adolescent sobre "Clara es el precio", que és posterior cronológicament (aviat en parlem).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada