El film adapta un vodevil del 1935 i ens situa en la mateixa època. Com passava a "8 mujeres", la trama i les interpretacions no volen ocultar la vocació teatral d'un assumpte més aviat inversemblant, que ara narra l'ascens a la fama d'una actriu a partir d'un teòric assassinat en defensa del seu honor. Res a dir sobre l'elecció del director, però l'invent funciona a mitges.
Les dues protagonistes no resulten gaire carismàtiques, ni tan sols quan comparteixen nuesa a la banyera (perquè ho demana el guió?), curiosament després que la rossa ensenyi un pit en l'única escena pujada de to. I el personatge de l'advocada no em sembla prou ben desenvolupat. Per ajudar-les i per ajudar al resultat final, compareixen uns quants veterans il·lustres: Isabelle Huppert, Fabrice Luchini (el jutge despistat a qui devem la millor rèplica quan afirma que no és el mateix ser just que fer justícia), André Dussollier i un força divertit Dany Boon, a qui acabem de veure en l'enèsim vehicle per al seu lluïment, "De vuelta a la realidad", dirigida per ell mateix també el 2023: novament una trama escassament versemblant sobre un senyor que aterra a París cercant un amor d'infantesa que va conèixer al resort mexicà on ha viscut tota la vida; una comèdia que tampoc no és res de l'altre món, però salvada per la facilitat amb què l'actor representa el seu personatge innocent i xaplinesc i per la complicitat d'una Charlotte Gainsbourg explosiva.
4 comentaris:
Entretenidas.
Sí, eso puede afirmarse de ambas películas. A mi modo de ver, "Mi crimen" gana hacia el final, y también la de Dany Boon, sobre todo a partir de la aparición de Charlotte Gainsbourg.
Sí que és cert que aquesta darrera pel·lícula d'Ozon pot resultar a estones una mica descafeïnada. De la de Dany Boon no puc opinar, perquè no l'he vist encara.
Una abraçada.
Estem d'acord. Sobre la de Dany Boon, tampoc no voldria aixecar moltes expectatives.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada