No em sembla que el llibret sigui tan brillant, però la trama és, si més no, peculiar: un comptable tímid (Gene Wilder) i un productor de Broadway en hores baixes (Zero Mostel) s'associen per estafar Hisenda i els inversors (iaies riques de Nova York seduïdes per l'empresari) produint una obra dissenyada per a ser un fracàs; la recepta sembla lògica: el pitjor text, el pitjor director i els pitjors actors; i escullen una insòlita comèdia musical titulada "Primavera per a Hitler"; què podria anar malament (o bé, segons es miri)?
Brooks abusa de les pallassades de Wilder i Mostel (i de la resta del repartiment) i no eludeix la incorrecció política (per què el pitjor director ha de ser homosexual?), però la recepta funciona a estones i revela la devoció de l'humorista i realitzador pels gèneres cinematogràfics clàssics, com el musical en aquest cas. Recordem la inclusió d'un ball de claqué en la posterior "El jovencito Frankenstein", homenatge als clàssics del terror. A més, Brooks és també el responsable dels números musicals "Springtime for Hitler" i "Prisoners of Love".
Resulta, doncs, quasi conseqüent, que Mel Brooks, l'any 2001, en el declivi de la seva carrera com a director de cinema, recuperi l'argument de "Los productores" i el transformi, ara sí, en una comèdia musical amb totes les de la llei, que estrena amb èxit a Broadway i que, quatre anys més tard, Susan Stroman transforma en una pel·lícula que és, en definitiva, el remake del film del 1967, amb més música i més metratge.
"Los productores", versió del 2005, respecta els diàlegs i situacions de l'òpera prima de Brooks, però introdueix un parell de millores significatives: treu molt més partit, amb la col·laboració inestimable d'Uma Thurman, del personatge de la secretària sueca; i és una bona idea fer que el director homosexual acabi sent també el protagonista de "Primavera per a Hitler". Nathan Lane i Matthew Broderick defensen bé els papers que havien estat per a Zero Mostel i Gene Wilder. Però, per damunt de tot, el film esdevé una comèdia musical notable, elegant i divertida, fins i tot singular, i paradoxalment moderna atesa la fidelitat als models que la inspiren.
"Springtime for Hitler" (compte, conté espòiler):
6 comentaris:
Una desmadrada, delirante sátira que se erige -como marca de la casa- en un consciente monumento al mal gusto y la desmesura. Más eficaz que original, contiene, no obstante, momentos realmente felices y permanece en el tiempo como uno de los trabajos más visitables del bicéfalo Mel Brooks.
Del "extendido" y deslavado remake de Susan Stroman lo más destacable que puedo aportar es que para mí no aporta nada. Un aparatoso e inútil esfuerzo digno de ser olvidado.
Un saludo.
Sin embargo, creo que el remake corrige algunas insuficiencias de la primera película y que funciona como musical (aunque también imagino, a falta de ver alguna de las versiones de la multipremiada obra de Broadway, que sus méritos ya estaban ahí).
Saludos.
Es una de las películas que he visto, hace años, por televisión.
Con la paradoja del éxito, cuando se deseaba el fracaso. Por la ineptitud del actor protagonista, que hace que los espectadores que se retiran ofendidos, regresen por creer que la obra es una sátira.
Del poster de la remake me llama la atención la bella Uma Thurman, tan sugestiva en esa pose.
Saludos.
Uma Thurman es lo mejor del remake.
Saludos.
No creo que pasen a la historia, pero son dos películas que me parecen entretenidas.
Es lo que pretenden.
Publica un comentari a l'entrada