La història d'un noi de camp que es trasllada a Lisboa per viure la transformació d'un país, i tal vegada prosperar -tot i que de moment es conforma a fer d'ajudant d'un ataconador-, esdevé un tema ja abordat per les cinematografies llatines: Itàlia, Espanya, sempre països en vies de desenvolupament, amb referències a Alemanya com a destí últim. Aquí, el pagès amb boina acostumava a assemblar-se a Alfredo Landa i el to era de comèdia, però "Los verdes años", amb les llargues passejades de la parella protagonista pels afores d'una ciutat en construcció i amb l'omnipresent música de guitarra de Carlos Paredes, és un fado, una tragèdia; el protagonista topa amb una porta que no sap obrir i amb una realitat clarament desigual que no acaba de comprendre; la seva resposta al desencís és abrupta i atàvica.
3 comentaris:
Una joia que, incomprensiblement, havia estat massa anys a l'oblit.
Una abraçada.
Años de tremenda transformación en el país vecino, lo mismo que ocurrió aquí y que el film refleja muy bien.
Juan: Sí, ha estat un encert recuperar-la.
Trecce: Así es, fueron años de cambios más bien abruptos que el cine supo reflejar.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada