CINEMA DE CAMPUS

En relació amb "Los que se quedan" (Alexander Payne, 2023), el meu bon amic Cinefília aporta en la seva acurada ressenya dues idees que voldria esmentar: d'una banda, la compara amb el film de losers més mític de la història, les "Vidas rebeldes" de John Huston; i, més endavant, diu que és l'antítesi d'"El club de los poetas muertos", la qual cosa m'ha semblat curiosa: imagino que ho diu perquè el protagonista del film d'en Payne (un excepcional Paul Giamatti) no és un professor (d'Història Antiga) gaire admirat pels seus alumnes, i encara menys pels seus col·legues; però sí que resulta incòmode en el rígid escenari, novament un internat de Nova Anglaterra per a nens rics; i l'acció se situa l'any 1971, una dècada més tard però també en un moment de canvis i amb la por dels trasllats a una escola militar o, en darrera instància, al Vietnam. 

I és que jo havia pensat en la conya de dir que "Los que se quedan", que narra les més aviat tristes vacances de Nadal de tres personatges que es queden sols en l'internat perquè no tenen on anar, era un encreuament entre "El club de los poetas muertos" i "El resplandor". 

Ara més seriosament, la referència als films de losers (perdedors) és prou encertada. Sense que això sigui cap novetat en la filmografia del director, ens presenta tres individus traumatitzats i arraconats per un sistema inclement, que acabaran agermanats i imposaran la seva dignitat sense tenir en compte les conseqüències: un professor aparentment misantrop, un alumne inadaptat i la cuinera negra que va perdre el seu fill al Vietnam perquè eren negres i no podien pagar la universitat i obtenir una pròrroga, a diferència de la resta d'alumnes, pijos racistes i malcriats. 

Nogensmenys, el film s'ubica clarament en el gènere que algú ha batejat com a "cinema de campus", perquè passa en un internat o en un entorn escolar o universitari, del qual en seria l'exemple més clar l'esmentada "El club de los poetas muertos", però també altres títols del cinema nord-americà, des de la primera meitat de "Conocimiento carnal" (curiosament, un film estrenat el 1971) a "La red social", passant per les aventures de Harry Potter, en clau fantàstica, o les moltes aproximacions en clau de comèdia grollera, a l'estil de "La revancha de los novatos", amb el denominador comú que relaten la lluita dels inadaptats (nerds) contra els guapos de la classe. Sense oblidar que el mateix Alexander Payne ja havia abordat el gènere a la brillant "Election" (1999). 

Malgrat la broma d'"El resplandor", "Los que se quedan" té el to habitual en les obres de Payne, una peculiar barreja de drama i comèdia. 

En canvi, "Saltburn" (Emerald Fennell, 2023), que ambienta la seva primera meitat a Oxford (ens traslladem al Regne Unit), i se centra en l'amistat improbable entre un estudiant raret i el més guapo i ric del campus, hereu d'una família impresentable que viu en un castell -el Saltburn del títol-, pertany al gènere de suspens, tot i que això només queda clar en el tram final, més efectista que convincent. Jo crec que no calia; la descripció -em temo que força realista- que fa la directora d'"Una joven prometedora" del classisme d'aquesta tropa d'energúmens ben plantats i millor vestits, que de grans s'emborratxaran amb en Boris Johnson, és prou terrorífica.