Però, com els herois dels Andes, J. A. Bayona planta cara al perill i sobreviu al risc de repetir-se o d'excedir-se, fins i tot del gore a què també es prestava la història. "La sociedad de la nieve" és superior a "Viven", dirigida per Frank Marshall el 1993; ben realitzada, ben estructurada, duríssima perquè no eludeix gaires detalls de la cruel experiència, però també una mostra de la fe en les persones i, per extensió, una història d'esperança. Si la pel·lícula nord-americana posava en relleu les capacitats individuals dels implicats (un punt de vista molt anglosaxó i a la manera de Hollywood), Bayona aporta una visió més llatina i es preocupa en tot moment -des del títol- de remarcar que la salvació dels sobrevivents a la catàstrofe va ser obra del grup, de la solidaritat.
En la seqüència inicial, els protagonistes, integrants d'un equip de rugbi, es queixen que un d'ells no ha passat la pilota quan calia. Però el mateix noi que no passava la pilota ho farà tot pels altres quan són a la muntanya. I els joves catòlics superaran els seus obvis prejudicis. I és que, com diu un dels personatges, Déu no existeix més enllà del fusellatge que el protegeix del fred, i sí en les mans de qui li cura les ferides, en el rostre del company que li somriu i l'anima. I el narrador no està tan preocupat perquè se li està infectant la ferida a les cames com pel fet de no poder col·laborar; però el seu relat romandrà en la memòria, també col·lectiva, certificada per les fotografies dels supervivents esperant un miracle al costat de les restes de l'avió.
5 comentaris:
Hola Ricard!
Tengo interés por verla y leer tu critica todavía me lo ha aumentado.
Saludos!
Aún la tengo pendiente, espero verla.
Fran: Muy bien dirigida y planteada.
Trecce: La verdad es que, últimamente, está resultando complicado ponerse al día.
Saludos.
M'ha semblat fantàstica i emocionant. Feia temps que no disfrutava tant amb una pel.lícula de Bayona.
També fa patir.
Publica un comentari a l'entrada